Entrevista a l’antropòloga i militant comunista libanesa Leila Ghanem, traduïda al castellà per Ángeles Maestro. Publicada originalment al llibre Marxismo y pensamiento critico en el sur global (Akal, 2023) coordinat per Néstor Kohan i Nayar López Castellanos.
Per què debatem sobre aquest tema, avui?
Perquè el problema és molt actual i urgent. Els nostres enemics de classe l’han posat al primer pla. Des del 2003 treballen amb tot l’arsenal per manipular les societats d’Orient Mitjà, i empren com a ariet la qüestió religiosa. [1] No obstant això, en la meva opinió, el concepte islàmic com a ideologia de lluita contra el poder central sempre ha estat latent a les societats islàmiques, tot i que no es vinculà al socialisme fins a finals dels anys 70, amb l’auge del moviment d’alliberament nacional a les “3A” –Àsia, Amèrica Llatina i Àfrica– que culminà a Bandung amb el predomini del discurs socialista. [2]
A aquesta, la succeí una nova fase que anomèn (inspirada en la cova d’Ali Baba a Les mil i una nits) “obre’t, Sèsam!”. En aquell moment, l’”obertura econòmica” del mercat havia soscavat el sector públic, la indústria pesada i la sobirania alimentària, tot derrotant la reforma agrària… per entrar a l’infernal cicle McNamara del duo deute-pobresa. Fou llavors quan s’inicià el retorn postmodern al predomini del discurs religiós.
El fet que avui els EUA i Israel designin la resistència libanesa, en aquest cas a Hezbol·là, com un enemic estratègic a derruir en primer lloc, i que el gruix de la seva política exterior es dirigeixi contra l’Eix de Síria, Iran i la resistència libanesa, mostra que nosaltres, com a marxistes, anam endarrerits en l’anàlisi dels moviments de resistència actual que lluiten amb les armes al Líban, Palestina, Iraq i al Iemen contra l’imperialisme ianqui en primer lloc, contra els seus lacais i contra l’Estat colonial d’apartheid israelià i les monarquies petrolíferes del Golf. [3] Torn a citar l’exemple de Hezbol·là, avantguarda d’aquests moviments de resistència.
La qüestió que enfrontam els marxistes es la de com avaluar aquests moviments de resistència antiimperialista i quina actitud hem d’adoptar en base a aquest anàlisi. Notem que no es tracta solament d’analitzar les teologies d’alliberament islàmic, sinó també d’avaluar les experiències que fins al moment han quedat al marge dels nostres debats, inclús a l’interior de l’esquerra àrab, que té actituds perplexes sobre el tema que, en part, provenen de la influència d’idees antireligioses de la Il·lustració presents entre els intel·lectuals d’esquerres.
El marxisme i la dimensió cultural
Partim de la premissa que el marxisme no s’ocupà de la dimensió cultural per raons que requereixen un anàlisi separat dels corrents de pensament de l’època i de la dinàmica del moviment social; però ni Marx (en contra de lectures dogmàtiques de la seva obra) ni els marxistes antidogmàtics no plantegen que les idees, les religions, les creences no tenguin influencia al curs de la Història.
És una de les tesis fonamentals que defensa Maxime Rodinson, que reivindica una filiació marxista de l’Islam tot referint a la proclama de Marx al Prefaci a la Contribució a la crítica de l’economia política (1859): «No és la consciència dels homes la que determina el seu ser; és, al contrari, el seu ser social que determina la seva consciència». En altres paraules, són les condicions materials en què viuen i produeixen els éssers humans les que determinen la forma en què pensen (i actuen). Rodinson assenyala que els qui debaten si l’Islam ha estat favorable o desfavorable al capitalisme comparteixen el mateix pressupòsit implícit: «que els homes d’un temps i una regió i que les societats obeeixen estrictament una doctrina prèvia, constituïda fora del seu context, i que segueixen els seus preceptes i s’impregnen del seu esperit sense una transformació essencial, sense adaptar-lo a les seves condicions de vida i a les formes de pensament implícitament suggerides per elles». [4]
Rodinson analitza amb detall no només la relació entre Islam i capitalisme, també entre socialisme i Islam. És suficient el caràcter anticolonial per analitzar l’impacte de determinats moviments de teologia de l’alliberament, inclosos els moviments de resistència d’obediència islàmica, en la dinàmica de la història i la lluita de classes; o és necessari que aquests tenguin un programa socio-econòmic favorable al repartiment de la riquesa, com afirmen molts partits comunistes?
Avui, la qüestió sembla crucial si tenim en compte la llunyania de perspectives d’una revolució anticapitalista i que l’Islam radical té com a principal objectiu els moviments anticolonials. Cit aquí l’exemple de la batalla assassina conduïda pel Daesh, Al-Nusra, els wahhabites i la Germandat Musulmana contra Hezbol·là, que continua. Darrere tots ells hi ha el suport financer i logístic d’una aliança tripartida: l’Occident imperialista, Israel i les monarquies petrolieres. En altres termes: la lluita anticolonial i antiimperialista és independent de la qüestió ideològica inscrita a la lluita de classes? Aquesta és, aquí, l’essència de nostre debat.
Els que han investigat aquestes qüestions, especialment des del Tercer Món, han vist la necessitat de plantejar una altra pregunta que ja formulà al segle XIX el bolxevic tàrtar Sultan Galiev a què tornarem després. La pregunta és la següent.
El marxisme era eurocèntric?
El 1961, a Els condemnats de la terra, Frantz Fanon va escriure: «Els anàlisis marxistes sempre s’han de distendre lleugerament cada vegada que s’aborda el problema colonial».
Aquesta idea és un punt de partida excel·lent per reexaminar la problemàtica postcolonial en el marc del que l’historiador indi Dipesh Chakrabarty ha anomenat la “provincialització d’Europa”. Hi ha, per una part, una concepció segons la qual la provincialització és sinònim de particularització, i per tant de relativització del “pensament europeu eurocentrista”, i en particular del pensament marxista.
Per altra banda, hi ha una concepció de la “provincialització com a distensió” que subratlla la necessitat d’una extensió i d’un desplaçament de les fronteres de la teoria marxista més allà d’Europa com a condició de possibilitat d’una autèntica universalització.
D’aquí que una de les qüestions que cal dilucidar és la de la nacionalització del marxisme, la identificació de la qual amb una qüestió simple com és «adaptar el marxisme a condicions singulars» no restaura la complexitat en la mesura que, com ha demostrat Gramsci, aquesta “nacionalització” entranya vertaders processos d’adaptació teòrica i pràctica. L’exemple més famós encara és el de la “sinització del marxisme” que emprengué Mao Zedong. De fet, com escriu Arif Dirlik –que també és un crític incansable dels estudis postcolonials–, «una de les majors fortaleses de Mao com a líder fou la seva capacitat per traduir el marxisme a un “idioma” xinès».
Sultan Galiev o el nacional-comunisme
En aquest marc, si analitzam la trajectòria del bolxevic tàrtar Mirsaid Sultan Galiev, és interessant referir a una experiència poc coneguda: la del “comunisme musulmà nacional” tal i com es desenvolupà a la Rússia soviètica, i després a l’URSS, des del 1917 i fins a finals dels anys 20.
1. Com el seu nom indica, es tracta d’un comunisme musulmà que planteja, més que mai, la qüestió de la relació entre, per una banda, els moviments d’emancipació europeus o d’origen “blanc” i, per l’altra, l’Islam i els grups que l’integren pel que fa a les seves reivindicacions polítiques.
2. Som davant un moviment d’emancipació antiimperialista que es desenvolupà en vinculació a un procés revolucionari al cor mateix de l’imperi (rus), situació històrica el precedent més il·lustre de la qual és el de la connexió entre les revolucions francesa i haitiana a finals dels segles XVIII i principis del XIX.
A aquella època, Sultan Galiev assentà els fonaments teòrics i ideològics del comunisme nacional musulmà, que es poden dividir en tres punts:
– El primer fa referència a les relacions de classe i, correlativament, a la relació entre la revolució social i la revolució nacional. Des de la reiteració de l’oposició leninista entre nacions opressores i oprimides, demana «la venjança dels oprimits contra els opressors», i declara que «tots els pobles musulmans colonitzats són pobles proletaris».
– El segon punt fa referència a la relació entre revolució socialista i Islam. Si Sultan Galiev defensa la idea que «com tota la resta de religions del món, l’Islam està condemnat a desaparèixer», subratlla no obstant això que «de totes les grans religions del món, l’Islam és la més jove, i per tant la més sòlida i la més forta per la influència que exerceix», i que la llei islàmica (la xaria) presenta prescripcions vertaderament “positives” i progressistes: l’obligatorietat de l’ensenyament, l’obligació de comerciar i treballar, l’absència de propietat privada de la terra, l’aigua i els boscs, etc. –prescripcions que, com suggereix Sultan Galiev sense dir-ho explícitament, podrien ser incorporades i sostenir una futura societat comunista.
– En tercer lloc, per a Galiev la singularitat de l’Islam radica, per altra banda, en el fet que «durant el segle passat, tot el món musulmà fou explotat per l’imperialisme d’Europa Occidental». L’Islam ha estat i és una «religió oprimida i empesa a actuar a la defensiva», una opressió que ha generat un profund «sentit de solidaritat» unit a un fort desig d’emancipació. Per a Sultan Galiev, no hi ha incompatibilitat entre la revolució socialista i l’Islam: no s’ha de treballar per la destrucció de l’Islam, sinó més bé per la seva desespiritualització, la seva “marxistització”.
Aquest enfocament ens parla de l’exportació de la revolució bolxevic o, en paraules del propi Sultan Galiev, de la canalització de l’energia revolucionària nascuda a Rússia més enllà de les seves fronteres. Per a Sultan Galiev, el focus revolucionari europeu ja s’havia extingit, mentre que Orient constituïa «un material molt ric i inflamable». Segons aquesta perspectiva, la revolució anticolonial es converteix en la condició de possibilitat de la revolució europea i mundial, i no a la inversa: «Privat d’Orient i aïllat de l’Índia, Afganistan, Pèrsia i altres colònies asiàtiques i africanes, l’imperialisme occidental caurà de mort natural».
Lenin: els pobles d’Orient i la qüestió nacional
Un clixé que persisteix planteja que, acorralat per les derrotes de la revolució a Europa després del 1917, Lenin es girà cap a l’est i abandonà la idea sagrada del «bressol (europeu) de la revolució mundial» a despit. Per Matthieu Renault, molt interessat en la qüestió, es tracta d’una percepció infundada. Si bé és cert que el pensament de Lenin sobre els límits de la revolució manifestava una afinitat singular amb els que afirmaven de manera intransigent la necessitat d’una “revolució colonial”, en realitat apostava per les nacions oprimides, els camperols pobres, i per la ruptura de les relacions colonials com a condició per la sinergia amb la revolució socialista.
L’interès de Lenin per les lluites d’alliberament nacional es remunta als seus primers escrits sobre el desenvolupament del capitalisme a Rússia, marcats, com assenyalà L. R. James amb raó –qui, no per casualitat, fou un teòric marxista no europeu, en aquest cas caribeny–, per la imperativa i progressiva descentralització revolucionaria, d’una traducció del marxisme a un context diferent al d’Europa occidental, sense ser-ne tanmateix radicalment aliè.
És l’itinerari d’aquesta descentralització el que cal explorar a través de dues fonts: la primera, les reflexions de Lenin abans del 1917 sobre la qüestió de l’autodeterminació nacional i les lluites per la independència; la segona, la manera en què, després del 1917, intentà respondre a la demanda de descolonització de l’Imperi rus a partir del cas de les colònies musulmanes d’Àsia Central.
Les lluites d’alliberament nacional, o la revolució impura
El juliol del 1903, a poc temps del Segon Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia (SDPWR), Lenin publicà un article a Iskra («El problema nacional al nostre programa», 1903) on tractava la defensa del dret a l’autodeterminació de les nacions, el dret a la separació política d’un Estat, que no s’ha de confondre amb el (suposat) dret a l’autonomia nacional-cultural dintre d’un Estat, al que Lenin s’oposà amb vehemència. «El dret de les nacions a l’autodeterminació» (1914) és una crítica poderosa a l’eurocentrisme que regeix l’enfocament de la qüestió nacional per part de Rosa Luxemburg i els seus seguidors. [5]
Per Lenin, «afirmar que l’imperialisme exerceix ara el seu domini sobre el món sencer transgredint tots els límits territorials establerts» no havia de dur a la negació, sinó més bé a una insistència en la urgència del problema de les «fronteres dels Estats establertes sobre l’opressió nacional».
Si Lenin mai no qüestiona el paper d’avantguarda del “proletariat avançat”, no nega, dialècticament, que les guerres nacionals i perifèriques tenen el poder d’introduir gèrmens de contagi revolucionari al cor mateix de les potències imperialistes:
La dialèctica de la història fa que les nacions petites […] juguin el paper d’un dels ferments, un dels bacils, que afavoreix l’entrada de la força vertaderament capaç de lluitar contra l’imperialisme, és a dir: el proletariat socialista.
Lenin i els musulmans de Rússia
El 20 de novembre del 1917, el dia després que els bolxevics prenguessin el poder, Lenin va apel·lar a «tots els treballadors musulmans de Rússia i de l’est» perquè s’unissin a ells en la revolució en marxa:
Musulmans de Rússia, tàrtars del Volga i Crimea, kirguís i sartans de Sibèria i el Turquestan, turcs i tàrtars de Transcaucàsia, txetxens i muntanyencs del Caucas! Tots vosaltres les mesquites i les cases d’oració dels quals han estat destruïdes, les creences i els costums dels quals han estat trepitjats per tsars i opressors de Rússia! D’ara endavant, les vostres creences i costums, les vostres institucions nacionals i culturals, son lliures i inviolables. Organitzau la vostra vida nacional lliurement i sense obstacles! És el vostre dret. Sapigueu que els vostres drets, com els de tots els pobles de Rússia, seran protegits pel poder de la Revolució, pels soviets de diputats obrers, soldats i camperols.
Si les relacions entre el poder soviètic i les poblacions musulmanes de l’imperi rus, durant i després de la revolució, resultaren molt més tumultuoses del que suggereix aquesta crida a una unió lliure (revolucionària), la cita expressa el desig profund de Lenin d’una ruptura radical amb les polítiques d’opressió de les minories nacionals i religioses que havien marcat tota la història del tsarisme. El símbol inaugural d’aquest desig fou la restitució, ordenada per ell mateix, de l’Alcorà d’Uthman –una de les còpies més antigues del text sagrat– als musulmans de Rússia.
Lenin jugà un paper important als processos més o menys turmentosos de creació de les primeres repúbliques soviètiques musulmanes, en particular a la crisi de Baixkíria de 1919-1920, però s’interessà especialment pel cas del Turquestan rus (Àsia Central), conquerit a la segona meitat del segle XIX pels exèrcits tsaristes i sotmès a una explotació colonial en sentit estricte. Allà s’observava el desenvolupament dels monocultius (en particular, el cotó), la divisió espacial entre les ciutats i els pobles de natius per una part, i dels colons per l’altra –el número dels quals havia augmentat considerablement després de la fi, l’any 1906, de la construcció de la línia de ferrocarril que unia Moscou i Taixkent–; també, una oposició frontal entre uns i altres –els ocupants russos, ucraïnesos, alemanys i jueus, dividits nacionalment a la resta de Rússia, però aquí per sobre de tot units com a blancs contra els musulmans. Progressivament, Lenin s’adonà de que, més que en qualsevol altre lloc, era al Turquestan on havia de ser assumit el desafiament de la descolonització de l’imperi rus.
El 22 d’abril del 1918, Lenin i Stalin enviaren un missatge de salutació «Al Congrés dels Soviètics del Territori de Turquestan a Taixkent», assegurant el suport del Consell General de la Unió Soviètica.
En l’opinió de Lenin, el procés revolucionari a Àsia Central havia de servir de model, font d’inspiració i d’”importació” per als moviments d’alliberament nacional a nivell internacional, especialment a l’Orient musulmà. Un laboratori de la combinació indispensable de la revolució socialista i de les lluites anticolonials. No només era el derrocament del poder burgés existent, sinó també la destrucció definitiva de tot rastre del llegat que havien deixat les pràctiques colonialistes.
Hezbol·là, l’última resistència armada
Hezbol·là naixé l’any 1982 després de l’ocupació israeliana del Líban. Els seus membres són musulmans xiïtes que poblen el sud del país i la vall de la Bekaa, regions del Líban que proporcionen la majoria absoluta de mà d’obra a la indústria agrícola i al sector terciari. Els xiïtes del Líban són predominantment d’origen proletari o camperol. La revolució islàmica iraniana dirigida per l’aiatol·là Khomeini contra el xa d’Iran, titella de l’imperialisme i membre de l’OTAN, representà un trampolí pels militants xiïtes, fins llavors marginats i no organitzats en sindicats.
Recordem que aquesta mateixa població constituïa la base de la militància de l’esquerra libanesa. Lamentablement, aquesta no tenia un vertader programa de lluita armada contra l’ocupant. El 1982, durant la invasió colonial israeliana del Líban i la sortida forçosa del braç armat de la resistència palestina dirigida per Iàssir Arafat a Tunísia, exigida pels Estats Units i Israel, mentre que els militants de l’esquerra libanesa llençaven les armes al carrer per escapar de les represàlies, els militants de Hezbol·là les recolliren per preparar-se per la lluita.
Hezbol·là es presentà des del primer moment com un moviment d’alliberament nacional i no com un partit religiós, tot i que el seu discurs s’inspira en la història del moviment xiïta, en particular la revolta de Hussein que s’alçà contra el califa omeia sobre la base de tres grans directrius:
– La possessió de la terra;
– La gestió de les finances i els imposts sobre el comerç;
– La distribució justa de la riquesa.
* El xiisme és contrari a la propietat privada i favorable a una gestió col·legiada de les finances que permetin una distribució justa de la riquesa a tots els musulmans sense distinció de classes.
Per als omeies, cedir terreny a la insurgència era anar contra el desenvolupament de la societat i el comerç. Hussein i els seus homes foren horriblement massacrats a Karbala, Iraq, durant un enfrontament heroic en el que l’equilibri de poder no els hi era favorable a la regió. Des d’aquell esdeveniment, la batalla de Karbala ha entrat a la mitologia de tots els xiïtes. Quan Nasral·là anunciava amb fermesa als seus discursos que «no deixarem les armes encara que tots els imperialistes s’uneixin contra nosaltres», evocava a la ment dels seus combatents i de la població protectora de la resistència l’exemple del màrtir Hussein. [6]
A la carta fundacional de Hezbol·là hi ha fragments de les demandes d’al-Imam Hussein de justícia social i protecció dels “desfavorits”. Però Hezbol·là s’ha radicalitzat sobre el terreny adaptant els seus principis a les necessitats de l’època. Trobam, per exemple, una flexibilització del concepte religiós entre la carta del 1985 i la del 2009. Aquesta darrera centra els objectius i la visió de Hezbol·là en el paper de la dona a la societat, la independència del poder judicial, la defensa del multiculturalisme, la lluita contra la corrupció, la descentralització i la preservació de totes les llibertats públiques.
Actualment és pràcticament l’únic moviment de resistència armada antiimperialista de gran envergadura a escala internacional, en el marc d’unes condicions difícils definides per la mobilització total dels serveis d’espionatge per desarmar-la.
Aquest moviment de resistència ha aconseguit reunir al seu voltant organitzacions marxistes, incloent al FPLP, amb qui col·laboren estretament. Pel poble palestí, Hezbol·là és el vertader portador d’esperança per l’alliberament del jou colonial. Els discursos de Nasral·là eren seguits a les bases dels militants de Hamàs, Jihad i Fatah.
Hezbol·là és conscient que un moviment revolucionari no es pot limitar a un sol país, d’aquí la necessitat d’actuar per fer front a l’imperialisme en tots els fronts. Per això ha enviat tropes per lluitar contra l’exèrcit mercenari del Daesh i Al-Nusra, entrenats i finançats per la CIA i les monarquies petroleres del Golf.
L’any 2006 i el 2009 Hezbol·là organitzà dos fòrums internacionals per fer una crida a la convergència de causes entre les lluites armades anticolonials del Líban, Palestina i Iraq, i la lluita dels pobles d’Amèrica Llatina contra el capitalisme i l’hegemonia estatunidenca. Lluites contra un sistema capitalista que, en el seu argot, anomena “fonts del mal”. Més de 400 delegacions acudiren a la crida.
Hezbol·là no va poder reaccionar a temps durant les grans manifestacions del 2019 per raons de seguretat. Es mantengué escèptic davant una mescla dispar de veritable revolta social i de presència activa d’ONG pagades per les ambaixades, en particular l’estatunidenca, per expulsar Hezbol·là del govern. Tot plegat provocà un gran debat entre els partidaris de la resistència.
Tanmateix, la resistència és ben activa a l’àmbit social a través d’hospitals, escoles i orfenats. A primers del 2006, segons un informe d’IRIN, el moviment finançava 4 hospitals, 12 clíniques, 12 escoles, 2 centres d’equipament agrícola, programes socials i ambientals, proporcionant serveis gratuïts o de baix cost a algunes de les regions més desafavorides del país. Una de les seves institucions, la Jihad al-Bina, desenvolupà un paper important en la reconstrucció del sud i dels barris xiïtes de Beirut.
NOTES
[1] Quan l’autora cita l’any 2003 com a inici de l’ofensiva ideològica de l’imperialisme contra les societats islàmiques, fa referència a les campanyes político-mediàtiques de manufacturació de consens (els falsos arguments relacionats amb l’11-S i amb les armes nuclears) que acompanyaren la invasió d’Iraq.
[2] La Conferència de Bandung (Indonesia, 1955) reuní a més de 30 països del llavors anomenat Tercer Món que havien guanyat recentment la independència nacional (tot i que també alguns que romanien sota domini colonial) per promoure la cooperació enfront de l’imperialisme i el neocolonialisme.
[3] L’article fou escrit abans que una nova fase de la guerra imperialista a Síria ajudàs als salafistes d’HTS, nova cara blanquejada d’Al-Nusra, filial siriana d’Al-Qaida, a destronar Baixar Al-Asad. El canvi ha significat l’allunyament definitiu de Síria de l’Eix de la Resistència conformat per les resistències armades del Líban, Iraq, Iemen i Palestina, amb el suport d’Iran.
[4] Maxime Rodinson va ser un lingüística i historiador marxista expert en l’Islam. Fill de jueus assassinats als camps de concentració nazis, milità al Partit Comunista francès i visqué una dècada al Líban. Deixà obres fonamentals com Islam i capitalisme (1966).
[5] Iskra (Espurna, en català), publicació editada entre 1900 i 1905 pels emigrants i exiliats socialistes russos del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (refundat l’any 1918 com a Partit Comunista Rus).
[6] L’autora fa referència a Al-Hussayn ibn Alí ibn Abi-Tàlib (segle VII), descendent de la família de Mahoma i molt venerat pels xiïtes com a exemple de líder polític i religiós.
