La perifèria imperialista: països dominats i oprimits
L’imperialisme continua dominant gran part dels pobles del món, exercint la seva opressió en major o menor mesura fins i tot sobre aquells que van aconseguir derrotar-lo als seus propis territoris. El seu domini s’estén a tots els continents, encara que en alguns casos —com als països que van construir el socialisme (principalment la Xina, el Vietnam, Cuba i Corea) o en potències capitalistes com Rússia, hereva de la revolució soviètica— la seva influència es limita a l’opressió sense arribar a la dominació directa.
Tot i això, aquests països encara que són amos del seu propi destí en el sentit que dirigeixen les seves economies i polítiques sense haver de retre comptes a cap potència estrangera, per no estar dominades no deixen d’estar oprimides. Totes elles, fins i tot l’extinta URSS alliberades del domini imperialista, no van deixar ni un segon de patir l’aïllament, la coacció, el sabotatge i l’assetjament imperialista. En definitiva, segueixen estant oprimides per aquest. Així, podem dir que l’imperialisme divideix els països que oprimeix en febles i forts com la Xina i Rússia.
La crisi imperialista
L’imperialisme pot semblar invencible, però la seva suposada fortalesa depèn més de la debilitat dels opositors que del propi poder. En tres ocasions històriques va estar a punt del col·lapse, sempre quan el moviment revolucionari a la perifèria va coincidir amb aixecaments al centre capitalista. La primera va ser la Revolució d’Octubre, que va irradiar per Europa i va obligar la burgesia a recórrer a l’autoritarisme, i va revelar la veritable naturalesa de l’Estat: la dictadura de classe. La segona va ser la victòria de l’Exèrcit Roig sobre el nazisme i el naixement de les democràcies populars, seguides en un tercer moment pel triomf de la revolució xinesa el 1949, que va revitalitzar el moviment revolucionari a Europa. La resposta va ser el terrorisme d’Estat, amb operacions com la xarxa Gladio i el sosteniment de les darreres dictadures europees.
El problema als països oprimits forts
Per a les nacions socialistes oprimides però resistents, com la Xina, l’internacionalisme no és un recurs infinit. Les derrotes revolucionàries als centres imperialistes les obliguen a retrocedir1, a buscar compromisos o fins i tot a enfrontar restauracions capitalistes, com va passar amb l’URSS. La manca d’organització revolucionària als països centrals no només impedeix derrotar l’imperialisme, sinó que debilita els Estats socialistes i agreuja l’opressió sobre els països més fràgils, com ara Palestina.
El problema als països oprimits febles
A les nacions més vulnerables, l’alliberament nacional sol unir forces populars amb sectors de les elits locals, però la debilitat de les organitzacions socialistes dificulta una transformació revolucionària genuïna. En el millor dels casos, se substitueix una opressió per una altra, de vegades pitjor fins i tot que l’anterior. La seva emancipació definitiva depèn, en major mesura, de la revolució als centres imperialistes2.
Com es pot tornar a posar en crisi l’imperialisme?
La història recent ens demostra que l’imperialisme no és invencible encara que no hagi estat encara derrotat. La seva base econòmica és l’acumulació i la concentració de capital a través de la reproducció ampliada, explotant més i millor el treball manual que de manera desigual col·loca uns capitalistes en avantatge sobre els altres i conquerint nous mercats obtenint guanys extraordinaris. Aquesta és la seva lògica independentment de qui governi als Estats Units, la UE o al nostre país. Doncs hem de recordar una de les primeres tesis del materialisme històric: les relacions socials ho són independentment de la voluntat3.
L’imperialisme, igual que el capitalisme anterior, desenvolupa de manera desigual les formacions socials, polítiques i culturals. De manera general divideix el món en un centre imperialista i una perifèria dependent. Però aquesta relació de dependència és dialèctica, la seva caserna general és al centre imperialista. Així com també, aquest concentra les inversions d’alt valor agregat (enginyeria, tecnologia i finances), el capital exportat a la perifèria s’adreça majoritàriament a sectors de baix valor agregat, com ara la indústria tèxtil o l’assemblatge, predominant l’explotació intensiva de la força de treball. Serveixi per il·lustrar-nos preguntar-nos quin és el país que compta amb més bases i militars de l’imperialisme atlàntic (EUA i Alemanya) alhora que el pes de les seves agències d’intel·ligència (Alemanya i França). Recordem novament una altra tesi del materialisme històric sobre la importància de la revolució als països avançats del centre imperialista4. En definitiva, l’experiència revolucionària que ha demostrat més èxit ha estat aquella que ha sabut assolir almenys tres unitats en el moviment antiimperialista:
1 – La unitat de la classe obrera organitzada per prendre la caserna general de la burgesia imperialista: El partit de la revolució.
2 – Suport als països oprimits febles. Solidaritat del moviment antiimperialista dels pobles que han iniciat el camí del seu alliberament nacional. Perquè una vegada conquerida aquesta, podran dirigir els seus esforços cap a la revolució socialista.
3 – Suport als països oprimits forts. Perquè de moment són els únics capaços de minvar la base material de l’imperialisme, aguditzant les contradiccions entre aquests dificultant-ne la unitat d’acció.
Marc Ruiz Pons
Estudiant de Geografia i Història (UNED) i militant comunista d’Unión Proletaria
Article original que hem adaptat a: https://www.unionproletaria.com/como-derrotar-al-imperialismo/
- Això ha succeït al llarg de tota la història contemporània, el cicle ja tancat de les revolucions burgeses dels segles XVIII i XIX, especialment amb les guerres de la Coalició contra la I República francesa (1793), va deixar aïllada França, sent “sitiada” alhora per Espanya, Gran Bretanya, Prússia i Àustria. Si hagués comptat amb prou suport exterior, especialment dels “liberals” anglesos, la direcció jacobina de la revolució francesa hauria tingut millors condicions per continuar desenvolupant-se en lloc de tornar-se conservadora amb la reacció termidoriana. ↩︎
- A la memòria queden èxits com el moviment revolucionari de Thomas Sankara a Burkina Faso, però constitueixen excepcions que, en el millor dels casos, hereten estats i societats tremendament vulnerables a la restauració. O en el cas de Palestina, en cas d’una derrota d’Israel, poguessin ocupar el seu lloc règims com el de les monarquies àrabs o fins i tot Turquia. ↩︎
- “El resultat general al que vaig arribar i que una vegada obtingut va servir de fil conductor als meus estudis es pot resumir així: en la producció social de la seva vida els homes estableixen determinades relacions necessàries i independents de la seva voluntat, relacions de producció que corresponen a una fase determinada de desenvolupament de les seves forces productives materials. El conjunt d’aquestes relacions de producció forma l’estructura econòmica de la societat, la base real sobre la que realitzen de consciència social. El mode de producció de la vida material condiciona el procés de la vida social política i espiritual en general. K. Marx, pròleg a la contribució a la crítica de l’economia política. ↩︎
- “Sense l’ajuda del proletariat revolucionari dels països avançats, el proletariat dels països endarrerits no podrà mantenir-se al poder ni desenvolupar la seva economia socialista… Mentre el capitalisme no hagi estat enderrocat, l’explotació de les nacions oprimides per les nacions imperialistes serà inevitable. En conseqüència, la lluita dels pobles colonials la lluita dels pobles colonials proletariat als països imperialistes contra la seva pròpia burgesia.” (Informe sobre la qüestió nacional i colonial, 1920.) ↩︎
