Els darrers dos anys d’intensificació de la colonització sionista de Palestina (a Gaza i a Cisjordània, on Israel acaba d’autoritzar 22 assentaments il·legals més [1]) ha posat de nou damunt la taula l’etern debat sobre si les atrocitats d’Israel són pràctiques genocides, si és més adequat parlar de neteja ètnica, o si amb massacre ja n’hi ha prou. Els més de 60.000 assassinats que computa Gaza, el fet que més de la meitat siguin dones i infants i l’ús de la fam extrema com a arma d’aniquilació que ens arriben d’una Gaza enrunada no haurien ni de fer-nos dubtar que les tres paraules descriuen diferents graus de la barbàrie que pateixen (i resisteixen!) els palestins a mans de l’exèrcit israelià.
Tanmateix, a l’hora de definir el context global és important que tenguem en ment les conseqüències que seguiren al mateix debat en ocasions anteriors o en els seus processos de memòria, com en els casos dels Balcans, Ruanda, el cas armeni, etc. El terme genocidi, encunyat pel jurista supervivent de l’Holocaust Raphael Lemkin i amb pes de llei en el marc de la Convenció per la prevenció i la sanció del delicte de genocidi, designa situacions que combinen la matança massiva, el trasllat forçós i l’impediment de permetre naixements en condicions d’un grup, amb l’objectiu de destruir-lo. Tot i els fracassos anteriors, avui oficialment (i tot i que hi ha relators que l’empenyen a fer-ho) l’ONU torna a fracassar en els seus anàlisis i posicionaments i evita denunciar la situació a Palestina en termes de genocidi. Com a instrument servil de l’imperialisme, participa al blanquejament político-mediàtic de l’ocupació sionista. Tanmateix, el que observam a Gaza no és ni una barbaritat, ni una massacre, ni un cas excepcional de neteja ètnica, sinó que és tot a l’hora i molt més en el sentit que conforma el paradigma estratègic de relació del sionisme amb el poble palestí dels darrers 80 anys.
Qui ho vulgui corroborar, el documental “Tantura” (2022, 1h. 30min.) del director israelià Alon Schwarz és una bona oportunitat. [2] A través de l’intercalat d’entrevistes, mapes i arxius d’època, ressegueix la vida d’un ciutadà israelià (Teddy Katz) que, tot acabant els estudis de màster, emprengué una investigació històrica que gairebé li costa la vida, centrada en els brutals episodis que succeïren durant el que Israel anomena Guerra d’Independència (1948-49) i els palestina Nakba (catàstrofe) –un milió foren expulsats de casa, els seus pobles foren destruïts i els morts es comptaren per desenes de milers. A banda de mostrar el calat genocida de les polítiques de memòria (i oblit) de l’Estat sionista en relació als crims comesos al llarg de la seva curta història, permet veure com el genocidi és possible perquè compta amb la complicitat no sols dels elements més rudes i militaritzats de la societat israeliana, sinó també de l’alta intel·lectualitat (universitats, historiadors…).
Al-Tantura era el nom d’un poble pescador palestí proper a Haifa que el 1949 fou buidat i tornat a omplir de veïns: a la nit hi havia palestins, al matí només jueus. Avui és un quibuts amb nom hebreu on només els vells –que callen, o com Teddy Katz s’enfronten al menyspreu, l’amenaça i el judici– coneixen el seu passat sagnant. La resta ignoren o volen ignorar que quan deixen el cotxe sobre el pàrquing per anar a la platja ho fan sobre més de 300 cossos palestins amuntegats en una fossa comuna, silenciada des del 1949.
Al documental hi ressona la Nakba, però també l’avui. La negació i l’oblit d’aquelles memòries, que si cap palestí gosa pronunciar públicament acaba detingut sumària i administrativament (un mínim de 6 mesos), és la pedra angular d’un genocidi que compleix tres quarts de segle. L’historiador Ernest Renan, un dels pares teòrics del nacionalisme (i, en part, de l’antisemitisme i la islamofòbia intel·lectualistes), digué al segle XIX que el que feia que els francesos es consideressin francesos entre ells (així com altres comunitats nacionals) no només era la capacitat de l’Estat de construir mites compartits i memòries col·lectives. També, i sobre tot, els seus esforços per fer oblidar les barbàries comeses en nom de la pàtria, com en el cas de França les massacres del dia de Sant Bartomeu de 1572. [3]
Precisament en això posa tots els seus recursos l’entitat sionista: en mantenir israelians als jueus del món que es consideren israelians (és a dir, sionistes, defensors de l’existència d’un Estat jueu), per bé que això impliqui negar i aniquilar sistemàticament un poble. Una missió que, per cert, se li està fent cada vegada més difícil: com mostren les dades, el darrer any i mig un mínim de 100.000 ciutadans israelians han abandonat el projecte sionista, tornant als seus països –i un 40% dels que queden consideren la possibilitat de fer-ho en un futur recent. [4] Què podem fer, des de Mallorca i la resta del món, per fer que aquesta operació li resulti cada vegada més difícil al sionisme? Per començar, no ser còmplices de l’oblit selectiu que sosté el genocidi, elevant la consciència històrica sobre el segle de colonització israeliana a Palestina i la seva estreta vinculació amb les estructures colonials globals i la cadena d’interessos imperialistes de què, tot i la magnitud del genocidi, l’ONU encara és avui un engranatge.
NOTES
[1] El propi govern israelià admet sense subterfugis que l’expansió dels assentaments té com a objectiu no la defensa de l’Estat sionista, sinó fer impossible l’existència futura de qualsevol Estat palestí: https://www.elpuntavui.cat/politica/article/2542940-israel-aprova-22-nous-assentaments-i-diu-que-ho-fa-per-evitar-un-estat-palesti.html?a=.
[2] Podeu veure el documental en línia, gratuïtament, aquí: https://www.3cat.cat/3cat/tantura/video/6218822/.
[3] Les reflexions de Renan es troben al text «Què és una nació?», conferència que pronuncià l’any 1882. Hi di coses com: «Totes les nacions, també les més benèvoles en la pràctica posterior, s’han fundat sobre actes de violència, després oblidats. La unitat sempre s’aconsegueix per mitjà de la brutalitat: la unió del nord de França amb el centre fou el resultat de gairebé un segle d’extermini i terror […]. L’essència d’una nació consisteix en què tots els individus tenguin moltes coses en comú, i també en què tots haguin oblidat moltes coses». Un d’aquests oblits, l’esmentada nit de Sant Bartomeu (entre d’altres, com les matances dels càtars al segle XIII), fou l’assassinat de més de 20.000 protestants (llavors coneguts a França com a hugonots) en dos mesos en el marc de les guerres de religió del segle XVI.
[4] https://www.haaretz.com/israel-news/2025-05-12/ty-article-magazine/.premium/40-of-israelis-say-they-consider-leaving-the-country-this-is-what-keeps-them-here/00000196-c014-d9bf-a1b6-e9b442cf0000
