En aquest text, l’Assemblea de l’acampada per Palestina a la UB repassem i valorem la lluita per l’alliberament del poble palestí a la Universitat de Barcelona des de l’acampada del maig de 2024. Esperem que el recorregut aquí presentat pugui ser d’interès per les nostres camarades.
L’acampada
A finals del 2023, poc després de l’inici de la intensificació del genocidi, es crearen comitès de solidaritat amb el poble palestí a alguns barris i universitats de Catalunya, que durant els mesos següents articularen una lluita petita però rellevant per combatre la complicitat amb l’entitat sionista. Dia 17 d’abril de 2024 va començar una acampada per Palestina a la Columbia University, engegant una onada massiva de mobilització a escala global. Dues setmanes després, les companyes de la Universitat de València encenien l’espurna a l’Estat espanyol. A Barcelona, Universitats amb Palestina (un petit col·lectiu format per estudiants, docents i treballadores) feia mesos que investigava les relacions de les universitats catalanes amb Israel, i va aconseguir convocar un Claustre extraordinari a la UB dia 8 de maig, per tal d’aprovar una moció per trencar-les totes. Tot això creà una tempesta perfecta per forçar a la universitat a posar fi a la seva complicitat amb Israel, o sigui que les estudiants -organitzades als comitès dels seus campus- es van unir per impulsar una acampada amb aquest objectiu. Quan la moció al Claustre es va aprovar, el focus de la pressió al Rectorat es dirigí a forçar-lo a convocar un Consell de govern on comprometre’s amb tot el que la comunitat universitària li exigia.
Des del principi, l’acampada es va nodrir d’una multiplicitat desbordant de col·lectius que hi participaven i hi donaven suport. La comunitat islàmica ens va donar dinar i sopar molts dies, i l’Antiga Massana (espai sota control proletari desallotjat il·legalment per l’Ajuntament de Jaume Collboni aquest gener) va posar la seva cuina a la nostra disposició. Quan el Rectorat ens va amenaçar amb fer-nos fora per les eleccions legislatives catalanes del 12 de maig, 100 organitzacions van signar un manifest fent-nos costat. A l’acampada hi hagué desenes de xerrades i activitats, i accions molt potents que posaren contra les cordes al Rectorat: la vaga estudiantil per Palestina de dia 15, amb el suport dels sindicats amb presència a les universitats catalanes i amb un seguiment absolut als campus de la UB al centre de Barcelona pels piquets de les estudiants acampades; i la manifestació de dia 18, en commemoració de la Nakba, on 10.000 persones clamàrem per la fi de la complicitat de la universitat amb Israel davant de l’edifici històric gràcies a la Coalició Prou Complicitat Israel i a la Comunitat Palestina de Catalunya, que el fixaren com a punt final de la protesta.
Després d’aquests cops sobre la taula, dia 19 anunciàrem el trencament de la comunicació amb el Rectorat fins que convoqués el Consell de govern per comprometre’s amb un cessament absolut i immediat de relacions amb l’entitat sionista. Ens havien amenaçat amb la repressió policial, ens havien dit que no convocarien un Consell de govern fins que marxéssim i ens havien fet propostes que aigualien les mesures del Claustre, però la urgència d’aturar la complicitat amb el genocidi i la massivitat de l’acampada ens mantenien fermes i sense cessions davant les intimidacions i el bloqueig del Rectorat. Finalment, aquest va cedir i va convocar un Consell de govern extraordinari el dia 22 de maig, on trencar els convenis amb empreses còmplices del genocidi, trencar l’acord bilateral amb la Universitat de Tel-Aviv i no fer-ne de nous amb institucions israelianes, i no participar en esdeveniments acadèmics ni en nous projectes de recerca amb aquestes institucions esdeveniren política universitària vinculant1. En el text aprovat, la UB també exigia a la Unió Europea la suspensió de les institucions israelianes dels projectes Horizon Europe i al Govern espanyol i a la Generalitat de Catalunya el trencament de relacions militars amb Israel i de qualsevol mena amb actors que violin la legalitat internacional. Va ser una victòria històrica, que no hauria estat possible sense l’impuls de les aliances que teixírem a Barcelona, a l’Estat i al món, ni sense l’articulació de l’acampada com un espai veritablement anticolonial i internacionalista, intransigent tant en el seu suport a una Palestina lliure des del riu fins al mar com en les seves demandes concretes, i en lluita conscient contra un capitalisme global que és necessàriament imperialista.
La vaga general
Un cop acabada l’acampada, ens vam concentrar en pressionar a la Generalitat i al Govern espanyol per acabar amb la seva col·laboració amb l’Estat sionista. Després de convocar amb diferents col·lectius una breu acampada a la plaça Universitat, desallotjada per la Guàrdia Urbana la primera matinada, vam posar les nostres forces en una iniciativa a què ja havíem començat a donar forma durant l’acampada: una vaga general per Palestina. Juntament amb altres assemblees de les acampades a l’Estat espanyol, ens vam reunir amb molts sindicats, tant alternatius com majoritaris, per mostrar-los la necessitat de convocar la vaga contra un govern imperialista que volia aparentar donar suport al poble palestí mentre continuava comprant i venent armes a l’entitat i mantenia tot vincle econòmic i diplomàtic amb ella, i alhora que reconeixia un Estat palestí amb les fronteres de 1967, quan el 78% del seu territori ja estava ocupat per Israel. El resultat: CGT i Solidaritat Obrera convocarien una vaga general a tot l’Estat dia 27 de setembre, i altres sindicats no institucionals -en especial de la CNT- donarien suport a les accions que es duguessin a terme aquell dia.
Durant l’estiu vam fer una campanya conjunta a les xarxes socials amb assemblees de les acampades de tot l’Estat denunciant el col·laboracionisme genocida del govern i el paper còmplice d’UGT i CCOO, eternes crosses de l’esquerra institucional en la seva perpetuació de la barbàrie i socis històrics del sindicat israelià Histadrut, pilar fonamental del projecte colonial i racista del sionisme des de fa més d’un segle. A més, vam convidar un centenar d’organitzacions a participar en la vaga a Catalunya. Un cop arribat el setembre, la feina va augmentar exponencialment, amb assemblees multitudinàries amb representació d’una gran majoria dels col·lectius proletaris, anticolonials i antiracistes de l’àrea metropolitana de Barcelona i amb un treball agitatiu constant. Com a conseqüència d’aquest esforç comú, dia 27 va ser una jornada de lluita potent a Barcelona, amb piquets a alguns campus (tot i la manca de col·laboració dels sindicats estudiantils, que no convocaren la vaga), accions contra el consolat d’Israel i el Banc Santander (que iniciarien línies de lluita crucials que avui dia continuen a Barcelona), i una manifestació de quaranta mil persones. Aquell dia, cent mil persones sortiren als carrers a tot l’Estat per exigir la fi de les relacions armamentístiques, comercials i diplomàtiques amb Israel, el reconeixement del dret al retorn del poble palestí i la presa de totes les mesures possibles per provocar la fi de l’ocupació i l’establiment d’una Palestina lliure del riu Jordà a la mar Mediterrània2.
No obstant el baix seguiment de la vaga laboral (que atribuïm tant al caràcter minoritari dels sindicats convocants com a un mal treball en l’agitació de la seva base), el 27S va ser una de les demostracions de força més importants del moviment per Palestina a Espanya en els darrers anys, però la presa de decisions vertical i burocràtica per part dels sindicats convocants i la dificultat de donar continuïtat a la mobilització conservant els espais unitaris van fer que només pogués ser això: una demostració de força. La col·laboració estreta entre col·lectius no va continuar i no es van obrir noves perspectives comunes de lluita.
El curs 2024-2025
L’octubre de 2024 tornàrem a centrar el punt de mira en la Universitat de Barcelona. Havien suspès les pràctiques que tenien amb empreses còmplices de l’entitat (Carrefour, Siemens, AXA i HP) i la participació en esdeveniments acadèmics amb institucions israelianes, havien enviat una carta a la Comissió Europea demanant la suspensió d’aquestes dels projectes Horizon Europe amb la resta d’universitats públiques catalanes i s’havien compromès a no fer nous projectes de recerca amb col·laboradors israelians. Aquestes mesures suposaven una gran victòria de la lluita, però eren parcials: el Rectorat va mantenir els seus cinc projectes de recerca europeus vigents amb universitats israelianes (fins i tot aprovant-ne un de nou després d’haver-se compromès a no fer-ho)3. D’altra banda, encara que reconeixien haver aprovat trencar relacions amb les empreses còmplices del genocidi, es negaven a fer-ho amb el Banc Santander, el seu major soci privat, que aporta 1,2 milions d’euros cada any i té dues oficines als campus de la UB. A sobre, concursos públics de tota mena encara vinculaven la UB amb proveïdors de serveis financers (com el propi Santander), de material informàtic (HP) i de programari (Ex-Libris) que fan part de l’economia del genocidi sionista.
La UB mantenia vincles importants amb el genocidi i nosaltres érem moltes menys que durant l’acampada, o sigui que, enfront de les limitacions que ens imposava la pèrdua d’ímpetu del moviment, vam decidir centrar la nostra lluita en la relació de la universitat amb el Banc Santander. Santander és al mateix temps l’empresa espanyola que finança amb més diners el genocidi del poble palestí4 i les universitats de l’Estat; s’aprofita de l’infrafinançament crònic del sistema públic universitari per millorar la seva imatge pagant concursos, programes de beques i projectes d’investigació, tot alhora que inverteix en armament utilitzat per perpetuar l’ocupació sionista i el genocidi a Gaza. Per tot això i més, expressa la barbàrie capitalista en el seu fonament: gestiona la precarietat de les treballadores i en treu profit, i al sud global es beneficia de l’extermini i la neteja ètnica que obren nous mercats i creen fluxos de mà d’obra esclava.
Durant aquest curs, hem desenvolupat tres marcs d’acció principals. En primer lloc, el grup de control: un espai creat a partir dels acords del Consell de Govern en què representants nostres es reuneixen amb el cap del Gabinet del rector i alguns vicerectors per encertir que la universitat compleixi allò a què es va comprometre durant l’acampada. Aquí hem pressionat perquè la universitat sigui transparent en les mesures que pren respecte a Palestina i introdueixi mecanismes per excloure a empreses còmplices dels concursos públics, fent que el Rectorat es comprometi verbalment amb aquests objectius i desenvolupi un formulari que s’ha d’emplenar per presentar qualsevol projecte de recerca, vetant automàticament a Israel i impedint la recerca d’ús dual. L’enfocament i els objectius de les representants al grup de control són decidits per l’assemblea, i la demanda d’un trencament total de relacions amb Israel és innegociable. El grup de control ens ha estat molt útil per agilitzar la nostra recerca sobre els vincles concrets, en l’àmbit acadèmic i econòmic, de la UB amb el sionisme, i per conèixer millor l’actitud del Rectorat respecte al trencament d’aquests vincles i poder actuar en conseqüència sense perdre la nostra independència política.
En segon lloc, s’han realitzat accions directes als campus per denunciar la complicitat del Banc Santander amb el genocidi i el seu lloc privilegiat a la Universitat de Barcelona, i per pertorbar la normalitat institucional possibilitada per aquesta aliança pèrfida. Entre elles destaca el sabotatge a oficines del Santander. Malauradament, la falta de forces ha dificultat el seguiment amb continuïtat d’aquesta tàctica, i la major part de la nostra presència a les aules ha estat amb encartellades contra el Santander i xerrades sobre la història de Palestina, l’antisionisme i la lluita anticolonial.
Tercerament, hem buscat coordinar-nos amb altres grups contra el Banc Santander i la seva relació amb el sistema públic universitari. D’una banda, hem contactat amb col·lectius de la majoria d’universitats públiques de l’Estat sense tenir èxit en trobar una manera de treballar conjuntament, ja que tothom comparteix una sensible baixada en el nombre de gent organitzada; així i tot, ens hem alegrat de veure com companyes a València i Mallorca han realitzat accions en la mateixa línia que nosaltres. D’altra banda, hem realitzat una campanya a xarxes i mitjans amb la Coalició Prou Complicitat amb Israel, Banca Armada i companyes de la UAB, UPC i UPF exigint a les universitats públiques un trencament de relacions immediat amb Santander5. La nostra pressió i el fet que el banc està reduint la seva aportació per beques han portat a la UB i a la UAB a cercar alternatives de finançament. Per part nostra, cal que no afluixem l’embranzida: la fi de la complicitat de les nostres universitats amb l’entitat sionista ha de ser total i ha de ser ara.
Finalment, el 21 de maig convocàrem amb altres col·lectius una manifestació per commemorar l’acampada a la UB. A partir de l’organització d’aquesta i per les mentides i l’immobilisme del seu Rectorat, les nostres col·legues a la UAB van organitzar una nova acampada al seu campus, en què vam participar i on van fer gala d’una gran determinació. En un context global de mobilització reduïda, van treballar diligentment durant tres setmanes, sense sacrificar les exigències de màxims -les úniques coherents amb la confrontació a l’imperialisme- i sense comprometre’s amb la burocràcia universitària ni entrar en el seu joc. Van aconseguir una gran victòria, que inclou un boicot acadèmic a institucions israelianes, no col·laboració amb empreses còmplices, pressió institucional a la Generalitat, al Govern espanyol i a la UE, i suport a refugiades palestines. Això no obstant, la UAB, com la UB, manté els seus projectes de recerca Horizon Europe amb col·laboradors israelians.
Les perspectives
Enguany, la feina militant ha produït una victòria contundent a la UAB i ha aplanat el camí pel boicot econòmic integral de l’ocupació a la UB. A més a més, ambdues universitats han demanat amb la resta d’universitats públiques catalanes una suspensió de l’acord d’associació UE-Israel a la Comissió Europea, i han reconegut l’ocupació, l’apartheid i el genocidi a què l’entitat sotmet al poble palestí6. Això darrer els hi pot anar en contra quan, un cop la resistència palestina hagi obligat les forces d’ocupació a sortir de Gaza, vulguin recuperar les relacions amb normalitat amb empreses i universitats que col·laboren en aquesta ocupació, aquest apartheid i aquest genocidi.
A la Universitat de Barcelona, el curs vinent farem tot el possible per imposar el trencament amb Santander, la fi dels 6 projectes de recerca europeus vigents amb col·laboradors israelians i la continuació dels compromisos de la universitat quant a Palestina mentre el projecte colonial sionista continuï oprimint el poble palestí. L’especial preocupació de la UB i la UAB per la seva imatge progressista ens ha permès arrencar-les concessions molt més profundes que a la gran majoria d’universitats de l’Estat i del món (servint d’inspiració a llocs com Edimburg i Dublín), i tenim com a tasca profunditzar-les més i ajudar a ampliar la base de la lluita universitària per Palestina a la resta d’universitats catalanes. Que al juny hi hagi hagut un congrés internacional sobre Palestina a la UB amb figures de la talla de Salman Abu Sitta, Francesca Albanese, Ilan Pappé i Mariam Barghouti mostra el potencial del moviment al nostre entorn. Per un altre costat, les concentracions i accions els darrers mesos per assenyalar el consolat d’Israel a Barcelona i els festivals de KKR mostren el camí a seguir pel que fa a l’economia política sionista a casa nostra: sabotatge i denúncia dels seus efectes. Les mobilitzacions de masses i l’acció contundent no són contradictòries, i ambdues són necessàries per a un antisionisme combatiu i a l’altura de la situació. La tàctica del BDS aïlla a Israel dels seus socis imperialistes, mentre que la disrupció de l’economia del genocidi expressa una potència anticolonial que pot arribar a fer trontollar el capitalisme global i aturar la barbàrie.
Una de les nostres mancances en aquest any i mig de feina ha estat la falta de continuïtat en les formes d’aplicar pressió, tant contra la burocràcia neoliberal universitària com contra els governs. Si volem escalar la lluita, i la volem escalar, la nostra incidència als centres d’estudi i treball, als carrers i a les xarxes socials ha de ser contínua. Així com l’ofensiva imperialista és constant, la nostra confrontació no pot tenir aturador.
El poble palestí porta un segle resistint l’embat del projecte supremacista racial de colonialisme de poblament del sionisme. El seu combat per l’alliberament nacional, per tots els mitjans, és legítim i lloable, un gran exemple de lluita inesgotable contra l’opressió. La seva tenacitat antiimperialista ens omple de resolució i ens inspira a resistir al seu costat, fins al retorn de tots els refugiats i l’autodeterminació dels i les palestines en totes les seves terres, des del riu fins al mar. Companyes, visca Palestina lliure, i ens veiem en aquest curs 25-26!
ASSEMBLEA DE L’ACAMPADA PER PALESTINA DE LA UB
- Acords de la UB pel que fa a Palestina: https://web.ub.edu/web/actualitat/w/universitat-clama-per-la-pau ↩︎
- Manifest de la vaga general del 27S: https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSfItgxf7DCFE_1HSJvWMHPK3zhKP0MNjEk0RVUbsXgNaynGEA/viewform ↩︎
- Projecte aprovat en violació dels acords: https://cordis.europa.eu/project/id/101177315 ↩︎
- Informe sobre banca armada i genocidi: https://centredelas.org/publicacions/bancaarmadaigenocidi/ ↩︎
- Manifest contra la relació de Santander amb les universitats públiques: https://bancaarmada.org/ca/noticias-de-la-campana/bancosantandercomplice/ ↩︎
- Comunicat de la UB que reconeix el genocidi, l’ocupació i l’apartheid: https://web.ub.edu/web/actualitat/w/comunicat-alto-foc ↩︎
