L’estiu del 2025, diversos brigadistes organitzats pel col·lectiu internacionalista basc Askapena viatjaren al Brasil per conèixer amb més profunditat la llavor i els fruits revolucionaris del Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra(MST). Gràcies a la seva generositat, oferim en dues parts la seva crònica de l’experiència. Tot seguit, la primera.
L’MST és un dels majors moviments de masses d’Amèrica Llatina a través del qual 450.000 famílies d’arreu del Brasil –un milió i mig de persones– han aconseguit accedir a la terra. Les sigles MST signifiquen Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra, que, com el nom indica, organitza al medi rural a treballadors agrícoles “sense terra” –actualment, uns 4 milions– amb l’objectiu de la Reforma Agrària Popular. De fet, la qüestió de la terra, que prové dels temps de la colonització portuguesa, és encara clau al Brasil. Però, d’on ha sorgit l’MST? Amb quins objectius fou creat? Què proposa?
CREACIÓ DE L’MST
Com assenyalàvem, el recorregut de la lluita per la terra al Brasil ha estat molt llarg. La colonització europea va dividir les terres brasileres entre uns pocs senyors afins a la corona, i el mode de producció capitalista no suposà cap canvi substancial a aquesta circumstància. A diferència d’alguns països d’Europa occidental, al Brasil no es produí una reforma rural capitalista i la majoria de terres quedaren en mans de l’oligarquia. Encara ara l’1% dels propietaris agrícoles tenen la propietat de la meitat de les terres del país. Aquesta situació injusta deixa a milions de treballadora agrícoles –coneguts com a sem terra– sense possibilitat de cultivar, el que ha suposat una lluita per la terra que dura dècades. Per mor d’aquesta situació, l’MST naixé l’any 1984 en un context de desplegament generalitzat de la lluita de classes els darrers anys de la dictadura militar (1964-1985), amb l’objectiu d’estructurar la lluita camperola Sem Terra a nivell nacional i reforçar la lluita per la reforma agrària.
REIVINDICACIONS DE L’MST
Aquest moviment lluita per tres grans objectius interrelacionats entre si: la terra, la reforma agrària i la transformació social.
– La lluita per la terra, des d’una perspectiva sindical-econòmica, amb l’objectiu que els sem terra adquireixin la terra necessària per sobreviure.
– En segon lloc, tenim l’objectiu ampli de la lluita per la reforma agrària, que més enllà de l’àmbit sindical cerca, a més de garantir la terra a tots els agricultors que vulguin cultivar-la, substituir el model productiu que conforma l’agronegoci. Això es relaciona amb un tercer objectiu.
– De fet, l’MST té clar que la Reforma Agraria Popular (en portuguès) forma part de la lluita per un projecte de societat sense cap tipus d’opressió. Així, aposta per la construcció d’un projecte polític que revolucioni l’entramat polític, econòmic i social. Aposta, en definitiva, per la construcció del socialisme.
FORMES DE LLUITA
Amb la finalitat d’aconseguir aquests objectius els i les sem terra del moviment recorren a diferents formes de lluita per accedir a la terra: ocupacions d’edificis públics, marxes multitudinàries, talls de carreteres… però la principal forma de lluita és l’ocupació de terres. Els i les camperoles sense terra realitzen ocupacions i organitzen la producció agrícola en terrenys no emprats o subemprats, que suposen el 44% del total de les propietats del sòl. Per mitjà de lluites llargues intenten regularitzar aquests campaments –la constitució brasilera reconeix que les terres han de complir una funció social, per la qual cosa les terres subemprades poden ser expropiades per l’Estat–. Una vegada regularitzats, els campaments passen a ser assentaments, als que actualment viuen 450.000 famílies.
FONAMENTS DE L’MST
La lluita de l’MST es basa en uns principis: mantenir l’autonomia respecte als partits polítics, governs, esglésies o altres institucions, o el foment de la participació de totes i tots els membres de l’organització, independentment del gènere o la raça, a través d’una elecció democràtica i rotatòria dels càrrecs.
Aquí aprofundirem en especial en dos d’aquests principis: l’internacionalisme i la importància que donen a la formació.
L’INTERNACIONALISME A L’MST
Com ens digué una companya amb trajectòria al sector internacional del moviment, el fet que el propi MST hagi begut d’aportacions teòriques (de pensadors com Marx, Engels o Lenin) i d’experiències pràctiques (especialment de les revolucions cubana i nicaragüenca, i dels processos revolucionaris arreu d’Amèrica Llatina) fora del Brasil, genera un deute amb la resta del món. Però l’internacionalisme no sols es reivindica com aquest “deute” que tenen com a organització, sinó també com a estratègia política: «El capitalisme, com a sistema mundial, estableix tot el planeta com a punt de batalla, pel qual la resistència també ha de ser global». [1]
Així, l’MST ha donat gran importància a la creació d’espais d’organització internacional. Ja sigui amb la creació de la Via Camperola, que agrupa diferents organitzacions agràries de diversos països, o amb l’impuls de l’Assemblea Internacional dels Pobles (AIP), que agrupa diferents organitzacions dels cinc continents del món. L’AIP cerca la unitat ideològico-estratègica entre les diferents organitzacions, fomentant les discussions entre elles, però sense pretendre decretar les tàctiques de cada una. No obstant això, un dels principals reptes és crear les condicions per dur a terme iniciatives concretes conjuntes.
De fet, l’MST no limita l’internacionalisme a mers debats i reunions, sinó que l’executa de manera pràctica. Les i les membres de la Brigada ho hem testimoniat, tot i que de forma senzilla, quan hem assistit a l’acte de São Paulo en record de l’aixecament del 26 de juliol que suposà un punt d’inflexió per la Revolució Cubana. El moviment introdueix l’internacionalisme a la seva lluita quotidiana: més enllà dels actes tots els seus membres compleixen funcions internacionalistes, ja sigui a través d’intercanvis polítics o a través de brigades. Les brigades de l’MST, a petició d’alguna organització d’un altre país, acudeixen durant períodes mínims de 2 anys a realitzar treballs concrets: impartir formacions polítiques, ensenyar tècniques agroecològiques, crear processos educatius adaptats al medi rural… i no són pocs els i les brigadistes que hi ha a molts països, com ara Veneçuela, Cuba, Xina, Moçambic, Palestina o Haití.
LA IMPORTÀNCIA DE LA FORMACIÓ
Com hem explicat, una de les principals bases del moviment és la formació. De fet, encara que la pràctica és el principal procés d’aprenentatge, per canviar la realitat cal conèixer-la en profunditat, i per tant la formació resulta imprescindible per l’MST. A cada nucli de cada assentament hi ha responsables d’educació i formació.
Enguany també hem estat testimonis de la importància que atorguen a aquest àmbit. De fet, hem passat els primers quatre dies de brigada estudiant a l’Escola Nacional Florestán Fernandes (ENFF), principal centre de formació política de l’MST. Construït el 2005 per més de 1.000 membres de l’MST, l’ENFF és una referència en la formació política de la classe treballadora i per aquí passen cada any entre 4.000 i 7.000 militants d’organitzacions del Brasil, Amèrica Llatina i tot el món. Hi imparteixen professores i intel·lectuals voluntaris d’arreu que treballen temes com el marxisme, l’agroecologia i l’educació popular. El manteniment de l’escola és obra del propi alumnat, per fomentar el creixement de la consciència política. Igualment, que la militància de les diferents organitzacions s’ajunti a l’escola també facilita contactes entre elles.
LA LLUITA PER LA TERRA A L’ACTUALITAT: LA REFORMA AGRÀRIA POPULAR
Després del congrés del 2014, l’MST va renovar la seva proposta política. Ja no dona suport a qualsevol reforma agrària, sinó que reivindica la Reforma Agrària Popular.
I és que a les últimes dècades s’ha produït un canvi substancial a la forma que el capitalisme ha adoptat al camp. El latifundi tradicional ha tendit a transformar-se en agronegoci a través de la integració de latifundistes i capitals financers, amb el suport dels mitjans de comunicació i de l’Estat burgès. Així, l’àmplia propietat agrària improductiva ha rebut grans inversions de capital financer internacional, de manera que les empreses transnacionals s’han fet amb el control de la producció agrícola, des de la producció fins a la comercialització. Això, a la vegada, ha potenciat el monocultiu, convertint els productes del camp en mercaderies per l’especulació.
En aquest context, l’MST va valorar que l’entrada del capital financer transnacional al medi rural impedeix la reforma rural capitalista clàssica, i per tant la reforma agrària ha de prendre un caràcter popular. A més de repartir la terra, s’entén que és necessari canviar el model productiu per garantir aliments saludables per tot el poble, el que planteja la necessitat d’estendre llaços amb la classe treballadora d’àmbit urbà. La reforma rural s’entén com una lluita de tot el poble, no solament camperola.
Així, els darrers anys, a més de continuar amb les seves pròpies activitats, l’MST estén llaços amb la classe obrera de la ciutat i posa els esforços en la seva organització. Un exemple n’és la xarxa Mãos Solidarias. Creada a l’època de la COVID, uní les cuines solidàries per garantir aliments saludables als sectors més desafavorits de les ciutats, a més d’organitzar-los i unir-los a la lluita.
A niell mundial són pocs els moviments revolucionaris que tenguin la força que té l’MST. L’ofensiva imperialista internacional ha pres al Brasil la forma del bolsonarisme i els sem terra han demostrat capacitat de resistència i de lluita. Els pobles que lluitam contra l’imperialisme podem aprendre molt d’aquest moviment. Però, com s’organitza aquest moviment que té caràcter de masses? Com garanteix que els seus membres siguin part del procés polític?
LA CONSTRUCCIÓ DE LA REFORMA AGRÀRIA POPULAR SOBRE EL TERRENY (DE LA TEORIA A LA PRAXI POLÍTICA)
Al campament Marielle Vive es fa fosc a les cinc i mitja del capvespre. Després de passar uns dies a l’Escola Nacional Florestán Fernandes, arriba el moment de conèixer el treball de base dels sem terra que alimenta el moviment, la llavor que feu que tot germinàs. La forma de lluita de l’MST es basa en el que vérem allí: l’ocupació de terres a partir de campaments de centenars de persones fins a la conquesta dels seus drets a treballar-les. Això significa resistir durant anys com a campament fins que es pugui regularitzar jurídicament i convertir-se en assentament. Així ho aconsegueixen la majoria de vegades. Mentre que parlam de tot plegat, en la fosca, el torn de seguretat del campament Marielle Vive ens obre la porta coronada amb la bandera roja de l’MST. El nom del campament és un homenatge a Marielle Franco, regidora de Rio de Janeiro i referent afrobrasilera LGBTIQ+, assassinada per la violència estatal l’any 2018. Diverses persones acampades ens acullen. Ens feim molts somriures perquè a vegades costa entendre’s, i parlam del fred que farà els dies següents mentre ens fregam les mans. Parlar del temps com a primera presa de contacte sembla un costum universal.
A la llum del dia podem apreciar millor la configuració del campament. Els carrers són fileres de petites cases i, entre fila i fila, ens trobam amb camins de terra: cap carrer asfaltat. Ens demanam què passarà quan plogui molt, quan tots els carrers s’aneguin i es transformin en rius de fang. A més, com que tenen prohibit edificar sobre el terreny, els habitatges són de taulons de fusta, xapa i palets, excepte algunes cases que ja estaven edificades abans de l’ocupació, on vivien els antics treballadors del latifundi. Tots els llocs d’aquí són un reflex de la història de la profunda desigualtat sobre la que s’ha construït el país. Només falta demanar un poc per desenterrar els fonaments: rere la manca d’accés a la terra s’amaga el mode de producció agrícola capitalista i colonial. Un sistema que ha generat una gran massa de desposseïts de camp i ciutat, els descendents dels quals ocupen avui el campament Marielle Vive. Les històries de resistència i de lluita també formen part de l’arqueologia del territori.
ORGANITZACIÓ DEL CAMPAMENT
El campament Marielle Vive va néixer el 14 d’abril de l’any 2018, a partir del treball de base de l’MST entre les comunitats perifèriques de la regió metropolitana de Campinas. Les terres improductives d’un latifundi abandonat foren ocupades, donant lloc al campament actual. Des de llavors i com a resultat de campaments i assentaments, Marielle Vive s’organitza de manera comunitària. Així ens ho expliquen Lucas, Cintia i Cicéra, amb qui ens reunim els propers dies a l’escola del campament. Mentre que els nuclis de base constitueixen l’esquelet del projecte, els diferents sectors són els músculs que recullen i articulen les necessitats de la comunitat. Els nuclis de base són agrupacions de diferents famílies als que es debaten i es decideixen les qüestions que tenen a veure amb el campament, la seva organització i la resistència. A Marielle Vive, ens trobam a l’actualitat unes 200 famílies, congregades en 15 nuclis de base. Per la seva part, els sectors són grups de treball que s’articulen entorn a les necessitats de la comunitat. Cintia, del sector de comunicació, ens explica que les persones trien participar a un o altre sector segons l’interès. A Marielle Vive hi ha sectors com Educació, Seguretat, Salut, Secretaria, Joventut, Comunicació, Economia, Dones, LGBTI i Infraestructura.
LA COMUNITAT COM A FORMA DE RESISTÈNCIA
La comunitat del Marielle Vive es respira, es percep a través dels cinc sentits. Els nins i les nines juguen a l’aire lliure i és fàcil trobar petits grups de persones parlant entre si o que van a treballar juntes als horts. Tothom ens saluda i és molt habitual que s’entauli conversa amb qualsevol dels habitants. Ens demanam mútuament d’on venim, què feim aquí. L’olor del menjar de María s’estén per tot el campament i convida a les veïnes a acostar-se i fer coa davant la seva porta. María és l’encarregada dels fogons i la seva activitat s’organitza mitjançant torns als que participa tot el campament. Passa el mateix amb els torns de seguretat o de l’hort: complir les diverses tasques és un deure de tota la comunitat.
La resistència del campament es palpa a través d’aquesta organització col·lectiva. Aquí, resistir no significa simplement aguantar fins que s’aconsegueix cert status legal, sinó anar conquerint drets que millorin les condicions de vida al propi campament, la línia de front. La mort de l’acampat Luis Ferreira l’any 2019, durant una manifestació col·lectiva, n’és un exemple. La mobilització que tenia com a objectiu denunciar la falta d’aigua potable al campament i reclamar-la com a dret fonamental, resultà en cinc acampats atropellats i amb la mort de Luis. Ara, gràcies a la lluita col·lectiva, junt als plataners que s’estenen per la zona, diversos punts blaus decoren els carrers del Marielle Vive. Són depòsits d’aigua potable a través dels quals s’abasteix a totes les veïnes, símbol d’una victòria però també de la cruesa de la lluita. En memòria de Luis Ferreira, l’escola del campament duu el seu nom. La mateixa escola on Luis assistia a classes d’alfabetització per adults i on també estudien els nins i les nines del Marielle Vive.
A més de l’escola, les acampades també ens mostren altres projectes conjunts de la comunitat, com un magatzem de roba o l’hort. Juntament amb Julia, una de les coordinadores, visitam l’hort, una producció basada en els principis de l’agroecologia. La plantació pren forma de cercles concèntrics que segueixen la lògica de l’associació entre cultius diferents: uns i altres s’ajuden a créixer, cosa que permet evitar l’ús de fertilitzants i agrotòxics.
ACTUALITAT
La il·lusió amb la què Julia ens parla dels diferents projectes es desfà lentament quan ens parla del futur del campament. L’amenaça de desallotjament fa anys que afecta la vida quotidiana de les veïnes. María, encarregada de la cuina comunitària, ens explica que ella mateixa hagué de sortir del campament recentment per ser atesa psicològicament. La incertesa a què es sotmeten les acampades és mala de sostenir. La pesadesa que acompanya les mirades de Julia o Maria quan pensen en el demà es replica a altres rostres, a altres noms, als sospirs d’altres boques. Els ulls posts a l’horitzó, lluny d’allò tangible, sempre tornen al seu lloc a través d’un brincada (broma). La rialla els retorna als cossos, a la immensa capacitat per la resistència i la lluita per la terra que vibra a cada racó del Brasil.
ASSENTAMENT MARIO LAGO
La nostra pròxima parada és l’assentament Mario Lago, a la regió de Ribeirão Preto. Climàticament passam del fred a la calor, políticament de la lluita al triomf. Com hem dit, les resistències als campaments solen tenir com a objectiu l’assentament, passar d’una ocupació il·legal de la terra a una situació de protecció jurídica. No sabem què trobarem, però després d’estar al Marielle Vive, tenim clar que aquest tipus de llocs són imprescindibles per alimentar l’esperança. Els assentaments són un exemple de què la lluita mereix la pena, fer realitat el somni dels campaments. Els assentaments no només reconeixen el dret al cultiu de la terra, sinó que garanteixen poder construir un projecte de vida al camp. Però, què passa a partir d’aquí? Quina és l’evolució? Es manté el caràcter comunitari dels inicis?
Mario Lago es convertí en assentament l’any 2008, després de 5 anys de lluita. Actualment el composen 400 famílies, 234 d’elles de l’MST. La diferència més evident que notam és la millora de les condicions de vida. Marta i Francisco, les primeres persones que coneixem, ens conten que cada família rep 1,5 hectàrees de terreny. Cal destacar que això no significa que adquireixin la propietat de la terra, sinó que tenen dret a emprar-la. Darrere d’aquest procés hi ha l’Instituto Nacional de Colonização e Reforma Agrária (INCRA), institució controlada per l’Estat encarregada de regularitzar els assentaments. Aquestes famílies construeixen grans i sòlides cases per desenvolupar aquí una vida basada en l’agricultura, amb tots els serveis que podem trobar a les ciutats i, per descomptat, també preparen la terra per aconseguir aliments.
Aviat descobrim la segona diferència respecte als campaments: aquí les famílies camperoles romanen completament disperses al llarg de l’espai de l’assentament. El paisatge aquí es conforma per granges unifamiliars i per l’escassetat d’espais comunitaris és evident.
ORGANITZACIÓ DE L’ASSENTAMENT I CONNEXIÓ AMB LES CIUTATS
Tot i que l’assentament començà a desenvolupar-se amb la mateixa estructura interna que els campaments, la realitat actual ens duu a una altra situació. Com ens reconeixen els veïnats de Mario Lago, amb el pas del temps es va perdent la força originària de l’organització. Més si tenim en compte que l’evangelisme va guanyant força a aquest indret, una doctrina que impulsa l’individualisme i les idees de la meritocràcia.
Tanmateix, aquests espais no es converteixen en llocs desorganitzats, ja que molts veïnats desenvolupen la col·lectivitat a través d’altres vies. Per exemple, molts dels productors de l’MST creen cooperatives per dur la producció fins al mercat. Dins d’aquestes experiències destaca la cooperativa Comater, creada per dones l’any 2013. Com ens expliquen Nivalda i Clarinda, enfront de la divisió sexual del treball al camp, cerquen reforçar i posar al centre el paper de les dones productores.
Per altra banda, organitzen fires agroecològiques per impulsar el poder als assentaments i als campaments, amb l’objectiu de donar sortida a productes i fer visibles les lluites. Segons Joaquim, líder de l’MST a la regió, tot plegat construeix diversos ponts entre aquestes zones agrícoles i les ciutats.
Emmarcats al procés de guanyar visibilitat a la ciutat per part de l’MST, hi ha en marxa una campanya de plantacions d’arbres que realitzen conjuntament alguns col·lectius urbans. Amb l’objectiu de combatre els incendis i reforçar els espais naturals, diverses persones de la ciutat acudeixen cada setmana junt amb productors de l’MST per plantar nous arbres i realitzar tasques de prevenció. De fet, diversos joves de la ciutats ens expressen el seu desig de venir a l’assentament de l’MST.
AGROECOLOGIA
D’un camp a un altre, encara que varien les classes de cultiu, totes les productores ens mostren un mateix afecte per les terres cultivades, orgulloses del coneixement adquirit durant anys per conservar-les. Els i les camperoles s’expressen amb satisfacció sobre la seva forma de producció, basada en els principis de l’agroecologia.
Al Mario Lago la preocupació pel medi ambient té una importància especial, ja que els terrenys de l’assentament es troben al territori de recàrrega hídrica de l’aqüífer Guaraní. A més, a la regió predomina el monocultiu de la canya de sucre controlat per l’agroindústria, cosa que, a més de devastar les terres, suposa un ús massiu d’agrotòxics. Per això, les famílies que coneixem reivindiquen especialment la producció basada en l’agroecologia i l’agroforesteria. Això aporta solidesa al projecte de vida, ja que no només defensen un estil de vida basat en l’agricultura. Les i els productors de l’MST volen construir una reforma agrària popular i, per fer-ho, consideren imprescindible preservar l’equilibri amb la naturalesa.
RISCS A MODE DE DESAFIAMENT
Com hem vist, l’assentament Mario Lago es troba envoltat d’amenaces. Per tant, la lluita no acaba quan s’aconsegueix la regularització. Per una banda, emergeix el risc de pèrdua de la citada organització comunitària. A això cal que afegim altres amenaces: les agroindústries que rodegen aquestes terres o les especulacions immobiliàries. A més dels enemics externs, hi ha problemes interns com l’envelliment de la comunitat i la manca de relleu de la joventut: la majoria de les filles i fills dels agricultors no veuen atractiva la vida al camp i molts s’han mogut a la ciutat.
No obstant això, els membres de l’MST tenen clar que assolir la condició d’assentament no és el triomf final, sinó una victòria que obre nous reptes. Totes les persones que trobam parlen clarament sobre les dificultats que pot tenir el moviment, sense maquillar-les. A tots els membres de la Brigada ens sorprèn l’honestedat amb els desconeguts i a la vegada la seva fermesa per continuar la lluita. L’MST no considera les seves contradiccions com quelcom a reprimir o encobrir, sinó com un repte que cal afrontar. A lo millor, això és quelcom que podem aprendre totes. Potser la militància arrelada a la terra els hi ha ofert una visió de paciència. Tal vegada, així com a la natura hi ha cicles, també són presents a la lluita, i més enllà de les adversitats, cal continuar sembrant el futur.
REFERENCIES
[1] Vegeu com parlen dels seus fonaments històrics i polítics ells mateixos: Instituto Tricontinental de Investigación Social (abril de 2024).
