Article dedicat a tota la comunitat de Dheisheh, en especial als camarades, amics i familiars d’Omar Mana.
Alguns valors socials es transmeten de manera ben quotidiana i van molt més enllà dels conceptes acadèmics. La nostra educació parteix directament del nostre entorn familiar, i un gest tan simple com parar taula marca, en ocasions, la manera de relacionar-nos amb el món.
Record innumerables horabaixes de la meva infància, dinant tot sol, reescalfant plats a causa de la inestabilitat econòmica de ca meva, i esperant feliç la cuina de la meva padrina els caps de setmana. Entrats els anys, mon pare es va dirigir a mi i em va dir, decidit: “Fill, aprèn a cuinar amb jo, que quan visquis tot sol ens trobaràs a faltar”.
Quanta raó. Passen els anys i aquest ritme laboral i precari també m’ofega, fins al punt de dedicar cada vegada menys temps a aprendre les nostres pròpies receptes —encara que mai no és tard per compartir–. La cuina em trasllada a molts moments, alguns agredolços i altres ben solidaris. Encara puc viatjar en el temps i recordar un horabaixa de camaraderia, preparant colze a colze un trempó popular i antiracista per rebre uns companys bascs de Gernika.
Tallàvem frenèticament tomàtigues, pebres i cebes que ens feien plorar; podem dir contents que de felicitat i camaraderia. Així trempàvem plegats sentiments i amistats amb una recepta ben mediterrània.
Anys després, a les portes d’un gran viatge, vaig voler repetir aquesta fórmula internacionalista, i per això vaig haver de tornar a instruir-me en una nova recepta: havíem de trempar una coca a Palestina.
Com la faríem? Què millor que recórrer a la saviesa popular d’una gran dona, cap d’una família meravellosa, que amb tot l’amor del món em va mostrar els seus artificis. “Has de barrejar la farina de força amb aigua tèbia, fer la massa fina i que quedi ben coberta de verdures; alerta! les has d’eixugar bé, i no te passis amb l’oli.”
Decidit i atent, mirava de memoritzar tots els passos. Així férem una prova, i va ser tot un èxit que ens omplí l’estómac un parell de dies. Podríem dir que preparàrem molts detalls del nostre viatge, però aquest era un dels més especials.
Arribàrem a una terra llestos per compartir. El que potser oblidàrem és que l’hospitalitat àrab i palestina és de les més especials del món. No hi ha apartheid ni genocidi1 que pugui soterrar la voluntat d’un poble que també es manifesta a la seva gastronomia, que trobàrem a les portes de cada casa palestina: zaʿtar, kunāfa, maqlūba, musakhan, fruits secs excepcionals, plàtans de Jericó i uns pastissets que t’obren les portes del cel.2
En aquest punt, vull fer una dedicatòria especial a un jove de vint i dos anys, màrtir de Dheisheh, Betlem, assassinat al 2022 durant un assalt per les forces d’ocupació, Omar Mana, que presideix amb una imatge preciosa el centre cultural Lailac, i sobretot el somriure de tots els nins del camp de refugiats3. La seva tasca viu entre els cors del poble i les mans artesanes que encara treballen el pa i els pastissos al forn on és guanyava la vida amb consciència i amor, com si mai no hagués marxat.
Ja fa tres setmanes que som a Palestina, convivint amb la seva gent, i ha arribat el moment de mostrar part de la nostra tasca de lluita internacionalista i cultura compartida. Cerquem els ingredients a la fruiteria local, on ens faciliten amb un gran somriure tot el necessari. Preparam la sala i les cadires, que aviat seran plenes d’ànimes lliures i combatives.
Ens despistam… i ja som a la cuina, treballant. Els joves palestins no queden al marge i, lluny d’ensenyar-los res, fins i tot ens donen instruccions de com fer servir correctament els ganivets. De fons, escoltam Bella Ciao amb uns altres camarades italians que també col·laboren en l’intercanvi cultural amb una coca dolça de xocolata. Aviat sentirem la magnífica veu d’una jove que ens canta una cançó de resistència.
Tot està tallat, a taula i a punt. Treim les coques del forn i disfrutam junts d’un sopar que, més enllà d’omplir els nostres apetits, ha cobert d’esperança una amistat trempada en un món de llibertat.
Per Ouad Khordan
BIBLIOGRAFIA
- Recomanam la lectura d’El libro negro del sionisme, d’Oier Pérez (https://butlletibam.cat/el-libro-negro-del-sionismo-cronica-de-la-presentacio-a-mallorca/). ↩︎
- El zaʿtar és una barreja d’herbes i espècies típica de Palestina (fonamentalment farigola o orenga salvatge, sumac i sèsam). La kunāfa (també escrita knafeh o Kanafeh), és un postres tradicional de Palestina, fet amb pasta de tipus kataïfi o farina de vermicel, farcit normalment de formatge o crema i regat amb xarop dolç. El maqlūba (o maqluba) és un plat nacional de palestina format per capes de verdura, arròs i carn (pollastre o xai), cuinat tot a una olla i després invertit perquè quedi del revés en servir. El musakhan és un plat de la regió nord de Cisjordània que consisteix en pollastre rostit amb cebes caramel·litzades i sumac, disposat sobre pa pla (taboon) amb oli d’oliva. ↩︎
- Sobre la mort d’Omar Mana: https://www.20minutos.es/noticia/5082217/0/un-palestino-muerto-en-choques-con-israel-que-eleva-la-cifra-a-160-este-ano/ ↩︎
