Originalment, l’autor preparà aquest text –que hem modificat mínimament per qüestions de format– com a intervenció prèvia a la conferència de la presidenta de la Xarxa Internacional de Jueus Antisionistes, Liliana Córdova, que tengué lloc a la Biblioteca pública de Cort el passat 22 de març.
Les antropòlogues i els antropòlegs estimem amb bogeria els mites, tots els mites: el poètics, els morals, el naturalistes, els identitaris, els religiosos, els nacionals. El mites ajuden a explicar parts importants de les cultures, de la visió del món dels qui els usen i, sovint, els redefineixen i canvien a conveniència. La gent de l’antropologia estudiam, analitzam, viviseccionam les mitopoiesis i les mitopraxis per entendre algunes dimensions del que les persones pensen, somien, creuen o simulen creure. Però mai usam la mitologia com a mètode d’anàlisi del món. Els fets, les accions i les inaccions i, sempre, la historia concreta i real. Al capdavall som científiques socials. És clar que els mites també intervenen, de vegades, com a relats contrafàctics que creen versemblances, realitats alternatives. Sobre tot si procedeixen de creences que separen els qui els usen de la resta de la humanitat i fertilitzen les negacions d’evidències sagnants. Literalment sagnants.
Mentre prop de 50.000 gazians morien destrossats per les bombes israelianes i les seves cases, hospitals, escoles eren destruïts sistemàticament, ara fa un any un altre tipus d’antropòleg fou convidat a parlar a la Biblioteca Pública de Cort. [1] Francisco Gil White, abans de la xerrada, afirmà als mitjans de comunicació que a Gaza «tot és infraestructura terrorista militar. Això vol dir que totes les estructures són blancs legítims. […] Per descomptat, alguns civils pagaran el preu. Israel no té la culpa d’ haver estat forçat a respondre». Assumia i reforçava així tots el relats i tòpics del sionisme més radical. Les treballadores i treballadors de la biblioteca emeteren un comunitat valent i sincer contra la celebració «d’un acte d’odi» al seu lloc de feina. [2] A fora, centenars de persones es manifestaren contra aquesta sàdica lloança del genocidi. Amb més morts i el seu aliat Trump a punt de jurar el càrrec, i a punt també d’iniciar el bíblic Tsevá HaHaganá LeYisrael (l’exercit israelià) noves matances a Cisjordània i al Líban, onze mesos després el mateix propagandista repetí els mateixos arguments a Ca n’Òleo. Res de nou a la estratègia de l’Estat d’Israel i els seus intel·lectuals orgànics per amagar i menystenir condemnes de tribunals internacionals, l’ordre internacional de detenció de Netanyahu i protestes de milers de persones, incloses jueves obertament antisionistes. A Mallorca, un manifest firmat per més de 50 investigadores i docents universitàries mostrà rebuig al propagandisme que intenta blanquejar el genocidi i el colonialisme, i en concret que aquest tengui lloc a un espai universitari mentre totes les universitats palestines han estat arrasades, assassinats o desapareguts molts dels seus estudiants i docents. [3]
Avui amb aquest acte, recuperam (de moment) un espai de debat, de pensament crític, per poder compartir reflexions sobre el sionisme: d’on surt i per a què es fa servir. Un punt de partida crucial per fer front a la desinformació i l’emblanquinament d’una guerra d’extermini que neix, no d’un enfrontament previ entre jueus i àrabs (que en tot cas existeix des del naixement mateix de l’islam i les tensions religioses entre ambdues religions-identitats) sinó que s’inscriu en dinàmiques polítiques que van de l’àmbit local a l’internacional i, sobre tot, en una història colonial molt específica. [4]
OPOSAR-SE AL SIONISME NO ÉS SER ANTIJUEU, I MANCO ANTISEMITA
El concepte “pobles semites” fou encunyat per un lingüista alemany al XIX per fer referència a les llengües hebrea, àrab i aramea i als seus parlants. D’aquí la paradoxa d’un àrab antisemita, que no seria altra cosa que un suïcida sistemàtic. En els mites del poble jueu i l’àrab hi ha un origen comú: el patriarca Abraham tenia dos fills: Ismail, amb l’esclava Agar, i Isaac, amb l’esposa Sara. El fill d’aquest, Jacob, apareix com al fundador del poble jueu; Ismail, de l’àrab. De fet, els àrabs són també denominats agarens (d’Agar) i existeix una subdivisió de l’islam amb el nom d’ismaïlites, d’Ismail. Ambdues religions, juntament amb la cristiana, es basen en la mateixa derivació i narració. De fet, totes tres són denominades abrahàmiques. Però un mite religiós no pot ser admès (no, al manco, al segle XXI) com a base d’un suposat dret absolut. No pel que fa a les pertinències, derivacions, genealogies; tampoc (en una altra reconstrucció del mite) per ocupar una regió, expulsar i expropiar els seus habitants, oprimir-los i exterminar-los; és a dir, per materialitzar la idea del poble elegit que purifica les seves terres fundacionals de la presència dels seus nadius ancestrals.
L’EVOLUCIÓ DEL SIONISME I ELS SEUS LÍMITS DE CLASSE I RELIGIOSOS
El sionisme neix de la síntesi de diverses corrents a finals del segle XIX, que Theodor Herzl va impulsar com a moviment polític que exigia un Estat ètnicament jueu i independent. En realitat, aquesta només va ser la posició d’una part de la burgesia jueva europea (sobre tot a Rússia i al Regne Unit) que fugia dels pogroms i del fort antisemitisme, i que es va desplaçar inicialment als EEUU i a Sud-Amèrica. La classe obrera jueva era inicialment antisionista, i incloïa en les seves reivindicacions l’eliminació de l’antisemitisme, entès com a part de l’estratègia reaccionària per dividir i segmentar la pròpia classe. Amb l’arribada del nacionalsocialisme, la persecució i el monstruós Holocaust, la necessitat de cercar un nou espai propi començà a escampar-se. El fet que acabés constituint-se a la regió de Palestina és posterior a l’inici del propi moviment. Es basa en el mite religiós de la terra promesa extret de la Bíblia. Però fins i tot el mite és vist com una interpretació errònia per alguns grups ultraortodoxes de religió jueva que el consideren una heretgia. Ho és per als Neturei Karta (Guardians de la Ciutat de Jerusalem), que exigeixen la desaparició de l’Estat hebreu i la convivència plena amb els palestins. Meir Hirsh, el rabí líder del grup, declarà el 2019: «el sionisme és culpable de que tot el món ens odiï». [5] D’una banda afirmen que el mite religiós exigeix al poble jueu la situació de diàspora fins que arribi el Messies, que el conduirà a la terra promesa. Acusen l’Estat d’Israel d’ocupació, despossessió i terrorisme genocida; d’altra banda, mantenen una posició pragmàtica amb els àrabs i parlen d’un país conjunt.
UNA PRAXI POLÍTICA COLONIAL
El sionisme ha sustentat, en les seves diverses versions, l’ocupació d’un espai prèviament habitat per palestins (cristians, musulmans, ateus i jueus orientals), l’expulsió sistemàtica, així com la confiscació de terres i propietats. La negativa a obeir cap de les resolucions internacionals de l’ONU, declarant unilateralment la independència de l’Estat d’Israel al 48, fou només l’inici de la sistemàtica colonització de la totalitat de l’espai palestí: la despossessió de recursos i habitatges, la criminalització de qualsevol intent de solució del conflicte; l’expulsió, l’empresonament, el confinament de per vida –generacions de vegades– a camps de refugiats; l’opressió dictatorial de les persones palestines, la negació de drets a la Franja de Gaza i també a Cisjordània, etc. A més de les amputacions, els trencaments sistemàtics de braços i cames (també als nins de les Intifades), les tortures, les execucions i assassinats dins i fora de la regió (recordem els campaments de Sabra i Xatila del Líban al 82), i l’actual genocidi accelerat. En part, es tracta d’una pràctica colonial diferent a l’europea de les “metròpolis” on l’imperi o el país colonitzador ocupa, explota recursos i habitants i imposa les pròpies normes, però no substitueix la població. El sionisme es materialitza com a colonialisme d’assentaments, ja que no existeix un Estat jueu “metròpoli” des del qual i al qual anar i tornar. O, si existeix a partir de la primera resolució de l’ONU incomplerta, s’obvià i es declarà que tot l’espai circumdant serà “recuperat” per sobre dels cadàvers del seus habitants natius.
NI TOTS ELS JUEUS SÓN SIONISTES, NI TOTS ELS SIONISTES D’ISRAEL
El sionisme no és únicament sustentat i aplicat per l’Estat Israelià, i no és en absolut generalitzat ni exclusiu de persones que es descriuen com a jueves. La política exterior i interior d’EUA l’ha armat des del principi. De fet, són sovint els supremacistes estatunidencs, vinculats a esglésies evangèliques, històricament molt antisemites, qui dona el suport més ferm als processos de colonització, als genocidis, a l’esborrament de persones, història i memòria palestines. D’aquí que el propi sionisme s’hagi endurit des de l’inici de la colonització. Vegem les paraules del gran intel·lectual i activista Edward Saïd:
Tot israelià admetrà sense embuts (i sap perfectament bé) que tot el que avui és Israel va ser una vegada Palestina, que, com Moshe Dayan va dir obertament el 1976, cada ciutat i poble israelià van tenir una vegada un nom àrab. El discurs sionista americà no és mai tan directe ni honest: sempre cal caminar amb embuts, parlar de com es va fer florir el desert, parlar de la democràcia israeliana, etc. Pel nord-americà, aquests fets són gairebé fantasia o mite, mai realitat. Tan allunyats de la realitat hi ha els nord-americans que donen suport a Israel, tan atrapats dins les contradiccions del sentiment de culpa de la diàspora com tot el triomfalisme que suposa ser la minoria més poderosa i que més èxit ha tingut als EUA. […] Per al sionista nord-americà, per tant, els àrabs no són éssers reals, sinó fantasies que representen gairebé tot allò que pot ser demonitzat i menyspreat, molt especialment el terrorisme i l’antisemitisme. […] Aquesta no és la lògica d’algú que ha viscut amb àrabs i sap alguna cosa concreta sobre ells. És la lògica d’una persona que parla a través d’un discurs organitzat, guiat per una ideologia que considera els àrabs només com a funcions negatives, com ara l’encarnació de violentes passions antisemites. Per tant, [els àrabs] són gent contra la qual cal lluitar i, arribat el cas, a la qual cal desposseir de tot. La major part dels fanàtics colons d’extrema dreta que són a terra palestina, que parlen de “la terra d’Israel” sense cap mena de remordiment com si fos seva, que odien i ignoren els propietaris i residents palestins que viuen al voltant, són també nord-americans. Veure’ls caminar pels carrers d’Hebron com si la ciutat àrab fos totalment seva fa por, una por agreujada per l’actitud desafiadora i plena de menyspreu de la que fan gala davant la majoria àrab. (Al-Ahram Weekly Online, 21 setembre del 2000).
Daniel Barenboim, gran amic de Saïd i amb qui cofundà la West-Easter Divan Orchestra amb músics d’ambdues parts, jueu, fermament antisionista, feia aquestes preguntes en rebre el Premi Wolf que li atorgà Israel:
És compatible l’Estat d’ocupació i control d’un altre poble amb la proclamació d’independència? Té sentit la independència d’un país a costa de la violació dels drets fonamentals d’un altre? Pot el poble jueu, l’historia del qual s’ha caracteritzat pel patiment i la incessant persecució, permetre’s ser indiferent cap als drets fonamentals i el patiment del poble veí? Pot permetre’s l’Estat d’Israel el somni irreal d’una solució ideològica del conflicte en lloc d’esforçar-se en la cerca d’una solució que sigui pragmàtica, humanitària i basada en la justícia social?
Molts anys abans, la filosofa jueva Hannah Arendt, empresonada i declarada apàtrida pel règim nacionalsocialista, s’exilià als EUA i n’adquirí la nacionalitat, cosa que no es plantejà mai fer amb la israeliana. Molt crítica amb el sionisme de Herzl i les seves conseqüències, proposà que «la idea de la cooperació jueva-àrab, tot i que mai no s’ha fet realitat a cap escala i avui en dia [als anys 40] sembla allunyar-se més que mai, no és un somni idealista, sinó la neta afirmació que, sense ella, qualsevol aventura jueva està condemnada». Categòricament, establí que «l’esterilitat cultural i política de les petites nacions completament militaritzades ha quedat suficientment provada per la història».
El 1948, any de la declaració unilateral de l’Estat d’Israel i inici de la primera Nakba (desastre), Judah L. Magnes, invocant la seva condició de jueu i sionista, horroritzat pel tracte als presoner àrabs, escrigué a una carta al director: «És lamentable que els mateixos homes que podrien assenyalar la tragèdia dels desplaçats jueus com el principal argument a favor de la immigració en massa a Palestina, hagin d’estar disposats, pel què tothom sap, a contribuir a la creació d’una nova categoria de desplaçats a Terra Santa».
ELS INTERROGANTS DEL SIONISME, AVUI
Molt més proper al temps i l’espai, l’historiador i analista polític jueu Ilan Pappé, obligat a exiliar-se d’Israel al Regne Unit, deia a una entrevista a Punto de Fuga el passat febrer, a Palma, que el països occidentals estaven completament equivocats en la seva manera de veure el conflicte:
«El procés que hem de cercar és la descolonització, no el procés de pau entre dues nacions. […] El procés que es duu a terme a Palestina des de fa 120 anys no és un conflicte entre dos moviments, és un conflicte entre un moviment colonial, el sionista, i els pobles nadius de Palestina, que lliuren una guerra anticolonialista. […] Cal descolonitzar per assegurar-se que el poble colonitzat no pateix més opressió, neteja ètnica o apartheid. I reconèixer que ells són els autèntics amos de la terra. […] La qüestió és com el palestins recuperaran el dret a l’alliberament, la llibertat, l’autodeterminació, el dret al retorn, i com els hi agradaria establir la seva relació amb milions de jueus que ara són colons de tercera generació». [6]
Durant el darrer any de forma intensa, però des de fa més temps, topam amb una paradoxa aparent: organitzacions supremacistes, d’extrema dreta, feixistes o obertament nacionalsocialistes donen suport al sionisme i el prenen d’exemple. El propi Saïd deia que des d’Occident s’ha “descobert” un doble semitisme: els “nostres semites”, d’arrel europea, civilitzats, democràtics, els israelians –gairebé només els israelians jueus–, són els semites bons. Els altres semites, el primitius, els fanàtics, els àrabs: els semites malvats. [7] Així, ens trobam que els que varen donar suport al genocidi sistemàtic més brutal del segle XX, l’Holocaust, i el continuaren aplicant simbòlicament mitjançant la negació contínua, donen un suport fanàtic a les matances del sionisme i neguen el genocidi a Gaza. L’esgarrifós spot publicitari de Trump que recrea un ressort per milionaris sobre els cadàvers palestins on ell mateix pren el sol plàcidament amb Netanyahu és la síntesi del perquè de la represa d’aquest genocidi tan obvi com impune.
Per acabar, resta oberta una pregunta: com es reprodueix una mentalitat que, almanco entre els habitants jueus d’Israel, permet executar aquestes ordres i mantenir un suport relatiu als dirigents del país. Segons Nurit Peled-Elhanan, professora de literatura a la Universitat Hebrea de Jerusalem, «a Israel i en altres països, malgrat totes les altres fonts d’informació, els llibres escolars segueixen sent un poderós mitjà pel qual l’Estat configura formes de percepció, de categorització, d’interpretació i de memòria, que serveixen per determinar les identitats personals i nacionals. Això és cert sobretot en nacions com Israel, on la història, la memòria, la identitat personal i la nació gaudeixen d’una comunió íntima». En aquests llibres, els palestins sempre són éssers primitius, perillosos, cruels,il·legítimament presents a l’espai israelià i dels quals cal desfer-se. No cal dir que aquesta professora ha estat suspesa, represaliada i difamada en nombroses ocasions.
Alejandro Miquel Novajra
Professor de la Universitat de les Illes Balears
[1] Fou convidat, amb doblers públics, per la Comunitat Jueva de les Illes Balears i l’Ajuntament PP-VOX, dues entitats molt properes ideològicament. La segona vegada que vengué a Mallorca, a finals del 2024, l’acte comptà amb el miserable suport de l’Institut d’Estudis Baleàrics, dirigit per Llorenç Perelló (PP).
[2] https://www.dbalears.cat/balears/balears/2024/01/24/389145/els-treballadors-biblioteca-cort-senten-incomodes-acollir-acte-francisco-gil-white.html
[4] L’acte a què fa referència l’autor és la mateixa xerrada de Liliana Córdova, que considera una mena de revenja momentània davant el fet que la biblioteca de Cort es troba segrestada per l’Ajuntament de Palma. La realitat és que l’equip de govern aplica una censura total contra qualsevol iniciativa políticament independent –la xerrada de Córdova tirà endavant perquè la patrocinà el grup municipal de Podemos. L’any passat PP-VOX censuraren un acte formatiu del col·lectiu antiimperialista Ciutadans per Palestina titulat “Palestina més enllà dels mites d’Israel: com combatre la propaganda sionista?”. A més, uns mesos després, aquest mateix govern obligà als bibliotecaris a retirar del taulell de recomanacions un llibre sobre la biografia d’Aurora Picornell, referent històrica del comunisme a l’illa.
[6] https://cadenaser.com/audio/1738340877848/
[7] Al llibre Orientalisme (2024 [1978]).
