En temps tan convulsos com els actuals, cal prendre distància per guanyar perspectiva. Aquesta necessitat és encara més urgent quan gran part de l’esquerra reformista i institucional —fins i tot la més “esquerrana”—, havent esgotat el seu cicle, sembla sumida en el derrotisme, repetint com un mantra que assistim a una llarga ofensiva de l’ultradreta, sense ser capaç d’oferir cap perspectiva real de lluita a les forces populars.
El més sorprenent és que aquest anàlisi situa l’auge reaccionari principalment en la censura i persecució exclusivament contra els moviments sobre identitat individual —denúncia que compartim—, mentre resta importància a l’ofensiva generalitzada de governs de tota mena i a les sancions contra el lideratge rus i xinès dels BRICS fins al seu acorralament militar. Aquests països són ara motors i inspiració d’una nova onada de lluites d’alliberament nacional i desenvolupament sobiranista, com les que recorren el Sahel africà o el Donbàs. Davant d’això, la intel·lectualitat postmoderna insisteix a reconstruir l’esquerra des dels centres universitaris, augmentant el divorci entre l’avantguarda i la classe obrera, i donant lloc a organitzacions amb quadres obertament o veladament classistes que actuen en nom de la classe obrera, però sense ella, en una mena de despotisme il·lustrat progressista.
La raó convenç, però només la força és capaç de vèncer
Aquests sectors oportunistes sovint centren la seva activitat en les universitats, en debats centrats en la deconstrucció de les formes de dominació (lingüística, psicologia, etc.), en lloc de centrar-se en l’objecte d’aquestes: l’explotació de la classe obrera, a qui “tan sols” li cal consciència i organització per alliberar-se a ella mateixa i amb això al món.
La intel·liguèntsia de l’esquerra dominant tampoc contribueix a corregir els defectes que lastren molts moviments espontanis de masses. Un exemple clar és l’humanitarisme i el culte a la no-violència en sectors de la solidaritat amb Palestina, on s’equipara la violència genocida de l’opressor amb la legítima violència alliberadora de l’oprimit, proposant sempre “diàleg” o “vies diplomàtiques” que en més de 75 anys no han servit per a res.
El que no entenen és que tota alliberació implica una lluita, i que aquesta només es guanya quan la correlació de forces és favorable. Es tracta de vèncer per la força a l’enemic, de doblegar la seva voluntat i instaurar un nou ordre que extingeixi les condicions que van fer possible l’existència d’aquest enemic. Vol dir això que la raó i l’enteniment són inútils? Al contrari, són essencials, però no dirigits a l’enemic, sinó a la nostra classe i als nostres aliats. A la nostra classe i als nostres aliats, perquè molts d’ells són honrats, però mantenen idees equivocades o ingènues sobre com assolir la victòria; encara confien en les institucions de l’Estat burgès o creuen que poden esquivar-lo sense vessar sang. Una il·lusió que, pensant-ho bé, també comparteix bona part de la nostra classe.
Qui són els amics i qui són els enemics
Per aconseguir la victòria, fins i tot amb molts d’aquests oportunistes i les seves bases, cal debatre. Els seus errors no són molt diferents dels d’amplis sectors populars: s’adhereixen a causes justes, però sota una ideologia dominant que mai ha deixat d’èsser anticomunista i humanitarista. Ideològicament, la distància entre ells i el marxisme és abismal, però la seva posició en la cadena d’explotació —amb risc de proletarització— i la seva participació en lluites democràtics els acosten a nosaltres en la pràctica. A més, en una relació de forces, molts poden ser guanyats per a certes lluites, i alguns fins i tot per a totes elles. Així, no hem de confondre’ls mai amb l’enemic.
L’enemic, a diferència de la nostra classe i d’aquests “amics oportunistes”, no explota per error. Com en la faula de l’Escorpí i la granota, és la seva condició de classe: el seu mecanisme d’existència és l’explotació assalariada, i la competència l’empeny a acumular més i més. I com més lluny de les metròpolis amb tradició de lluita obrera, majors són les atrocitats que comet (jornades interminables, semi-esclavitud, matances, genocidis). Les millors condicions de vida a Occident no són una concessió seva, sinó el resultat de lluites històriques que no els van permetre imposar aquí el que imposen allà. Per això, la reconciliació entre classes és impossible.
Si la victòria resideix més en la força —que la part dèbil ha de compensar amb superioritat numèrica— que en el convenciment —dirigit a créixer en nombre les nostres files—, els revolucionaris hem d’evitar desviacions dogmàtico-moralistes i maximalistes. Com demostra la història del nostre moviment, aquestes només serveixen per aïllar-nos, desviar el blanc principal cap a aliats o cap a forces que combatren el mateix enemic, i empènyer-los a un xoc prematur. Com deia Mao, la qüestió principal per a la victòria és distingir amb claredat entre amics i enemics.
Un exemple concret d’aquesta desviació el veiem en organitzacions amb llarga trajectòria, com el KKE, que amb la seva “teoria de la piràmide imperialista” arriba a defensar l’Estat nazifeixista ucraïnès —al servei de l’imperialisme— contra Rússia, en considerar erròniament l’Operació Militar Especial com una guerra d’expansió imperialista. Així, distreuen les forces revolucionàries de l’enemic principal —l’imperialisme atlantista d’EEUU-UE-UK i les seves guerres proxy—, fent-nos creure que l’amenaça més gran és Rússia.
No negarem que defensar el paper internacional d’un règim anticomunista i reaccionari com el rus és incòmode. Però ja sabem que “la guerra fa estranys companys de llit”, tan incòmodes com a la IIGuerra mundial per a Stalin com per a Truman i Churchill quan es van aliar entre si contra el nazifeixisme. Un exemple més actual —i encara més incòmode— és l’aliança amb l’Iran i l’Eix de la Resistència. A més a més, en aquestes situacions, els règims reaccionaris es veuen obligats a fer concessions a les classes populars per guanyar el seu suport, cedint en part del seu programa. En definitiva, si tenim clar que l’enemic principal és l’eix EEUU-UE-UK, la major garantia de vèncer-los és unir contra ell tot el unible, des de la dreta fins a l’esquerra.
Ofensiva reaccionària i avanç revolucionari
Des d’una perspectiva espacial, la reacció avança en els centres imperialistes (EEUU, UK i la UE), però per a la resta de la Humanitat l’avanç de les lluites populars, encara que lent, és continuat. En el si del moviment antiimperialista és capital distingir entre els antiimperialistes i l’antiimperialisme, així com entre els imperialistes i l’imperialisme.
L’imperialisme és la fase superior del capitalisme, que dóna lloc a estats monopolistes. Des de 1870, amb la Gran Bretanya com a primer estat imperialista, el repartiment del món ha anat canviant fins que, després de dues guerres mundials, els EEUU van emergir com a hegemònics indiscutibles. Però el seu declivi s’ha accelerat des de l’aparició dels BRICS i les noves onades d’alliberament a Amèrica i Àfrica.
La reacció avança perquè l’imperialisme, conscient del seu retrocés, es torna més perillós i violent allà on no pot permetre noves resistències: en el seu propi centre. No pot permetre que les classes mitjanes i l’aristocràcia obrera, en procés d’empobriment i proletarització, prenguin exemple dels pobles que s’alliberen del nostre enemic de classe comú.
També avança la solidaritat antiimperialista, especialment després de l’última escalada del genocidi sionista. Però de la mateixa manera que la derrota d’Israel no resoldrà per si sola el problema palestí, l’imperialisme només pot ser superat amb l’organització de la revolució socialista en cada país i mitjançant l’internacionalisme. Per acabar amb l’imperialisme, cal acabar amb les condicions materials que l’engendren: un món on la riquesa social és gestionada privadament sota la lògica de l’acumulació en cada cop menys mans (concentració).
Marc Ruiz Pons
Estudiant de Geografia i Història (UNED)
Militant comunista
