L’escriptor puntal de la literatura àrab fou assassinat el juliol de 1972 pel Mossad
Ghassan Kanafani va ser i és, cinc dècades després del seu assassinat, un dels grans puntals de la resistència palestina. Aquest paper no sols li és atribuït per la seva tasca política i fundacional en el moviment nacionalista i en el marxisme-leninisme palestins, sinó perquè sense la seva feina com a defensor de les arts, la cultura i la identitat palestines, la reivindicació del retorn d’un poble no significaria el que significa avui.
Kanafani va néixer a Acre el 8 d’abril de 1936. La seva família es mudà a Haifa pocs anys després. Allà, com altres centenars de milers de palestins, el Ghassan de 12 anys fou expulsat de la llar a punta de fusell en el que es coneix com la Nakba, la Catàstrofe, l’any 1948.
Quan les forces paramilitars sionistes entraren violentament a les poblacions i assassinaren, expulsaren, arrabassaren oliveres i destruïren tots els símbols d’identitat i fins i tot d’existència del poble que les habitava, Ghassan sabé que aquella massacre no havia començat aquell dia, sinó dècades abans, l’any 1917, i només podria confrontar-se amb resistència. Sabé que el que després es recordà com la Catàstrofeno acabaria si el poble palestí no la forçava a acabar.
Com a refugiat a Damasc, Kanafani treballà incansablement. Quan era adolescent començà a treballar a una impremta, al que després afegí el treball a un restaurant i el repartiment de diaris. Alhora que treballava tot el dia, les nits les dedicava a estudiar, formar-se i desenvolupar els seus plantejaments polítics. Però des de molt jove ja sabia que la cultura i l’educació són els puntals que defineixen el futur de la resistència. Quan hagué completat els estudis d’educació primària, començà a treballar com a professor al campament de refugiats. La identitat com a poble era, i és, un tema estructural a la narrativa de l’exili palestí. Aquest drama afecta particularment als nins i nines que creixen com a desplaçats als campaments de xaboles. Kanafani descobrí que escriure relats era una manera d’ajudar a aquells que creixien al campament a entendre la seva situació com a refugiats i com a palestins. En aquells anys com a professor, Kanafani va escriure infatigablement per ajudar-los a entendre i a forjar la seva identitat, mentre que expandia la pròpia educació. Als setze anys, quan completà els estudis de secundària, Kanafani obtingué el certificat d’UNRWA que li permeté exercir formalment de professor. S’estima que durant el període que visqué a Damasc es feu càrrec de l’educació de més de 1.200 nins i nines.
El mateix 1952 Kanafani comença a estudiar Literatura Àrab a la Universitat de Damasc. L’any 1953, després de conèixer a George Habash, s’uní al Moviment Nacionalista Àrab, projecte panarabista, revolucionari i anticolonial que comportà la seva expulsió de la universitat l’any 1955. Ja llavors Kanafani assumí que analitzar la literatura sionista era fonamental per entendre com el discurs de dominació imperialista i sionista emprava mites i ficcions per justificar la barbàrie, com aquests discursos s’iniciaren i com les mentides foren repetides una i altra vegada a obres literàries amb l’objectiu d’aconseguir el suport d’Occident. D’ell es digué que fou el primer en estudiar la literatura sionista de manera científica, el primer que entengué la importància que implicava aquella tasca.
L’extraordinari poeta Mahmud Darwix, per qui Kanafani fou una figura fonamental, va escriure sobre ell anys després: «Potser l’esforç més important de la investigació literària de Kanafani fou consolidar les bases per al naixement del nou palestí, […] i acostar-se al palestí conscient de les causes de la seva catàstrofe, que comprèn les condicions del món àrab i coneix millor la naturalesa de l’entitat sionista a la que s’enfronta».
Durant la seva vida, Kanafani publicà incomptables articles periodístics, 57 relats i 17 obres llargues, incloent novel·les, peces teatrals i assajos. El seu assaig Sobre la literatura sionista publicat el 1967 i basat en la seva tesi és una peça clau per entendre la justificació de la invasió sionista i imperialista de Palestina a la ficció literària des d’un punt de vista del materialisme històric, i la propagació dels discursos que defensaven la suposada legitimitat de la dominació de Palestina a Occident.
Professor, periodista, activista, analista polític, Kanafani produí incansablement per revistes i diaris al llarg dels anys, des de Síria, Kuwait i, finalment, Beirut, ciutat on es mudà el 1960.
Fundador del Front Popular d’Alliberament de Palestina
El 1967 es fundà el Front Popular per l’Alliberament de Palestina (FPLP), organització marxista-leninista i antiimperialista, centrada en la lluita palestina, de la qual Kanafani fou un dels membres fundadors i un dels membres del buró polític.
L’11 de desembre de 1967 es publicà el Document Fundacional de l’FPLP. Dos anys més tard, l’FPLP emeté l’Estratègia per l’Alliberament de Palestina, un programa polític i manifest que determinava que la resistència era l’únic camí pel poble palestí. La resistència en totes les seves formes, encapçalada per la lluita armada, duta a terme per un poble unit. Aquest document (més de 100 pàgines) feia ressò dels principis del Document Fundacional del Front Popular emès l’any 1967, en el qual Kanafani jugà un paper fonamental com a autor ideològic i documental:
La consigna de les nostres masses ha de ser la de la resistència cap a la victòria, arrelada al cor amb els peus plantats al sòl, amb un compromís profund amb la nostra terra. Avui, el Front Popular convoca a les nostres masses sota aquesta crida. Aquest és el reclam. Hem de repetir-lo cada dia, amb cada bala, amb la caiguda de cada màrtir: la terra de Palestina pertany avui a totes les masses.
Aquest mateix any, el 1969, Kanafani encapçalà la compra del diari que fou, i que és avui, el principal òrgan de comunicació del Front Popular: al-Hadaf (L’objectiu), del qual fou editor fins al seu assassinat el 1972.
Kanafani entenia que la lluita del poble palestí, a més de reivindicar el dret al retorn, emmarcat en la lluita de classes, també havia de ser una batalla per la identitat nacional palestina. Al-Hadaf es convertí en un diari que, a més de reivindicar els drets del seu poble, tant a la Palestina històrica com a la diàspora, plantejava les qüestions fonamentals per desenvolupar la consciència política dels seus lectors. L’abast del diari, amb el suport del Front Popular, recorregué per ample i per llarg tot el món àrab, plantejant les bases teòriques de la lluita que duien a terme els palestins com a poble.
I, com sabé ja d’infant quan escrivia relats pels nins del campament, la lluita d’un poble no pot existir sense consciència de classe, sense cultura, sense identitat nacional.
Al-Hadaf, a més de parlar de la vida quotidiana, de la vida dels campaments, de qüestions palestines i del món àrab i de conflictes internacionals des d’un punt de vista antiimperialista i anticolonial, es convertí en un dels principals motors culturals de tot el món àrab. Perquè el poble palestí, allà on es trobàs, continuava viu. I si perdien la llengua, la identitat, la cultura… no quedaria res per reivindicar.
El diari tenia seccions dedicades a l’art i a la literatura des d’un punt de vista no solament cultural, sinó també social i polític. Una generació sencera d’artistes àrabs, especialment palestins, es donaren a conèixer gràcies a la tasca de Kanafani com a editor de l’Al-Hadaf. Alguns d’aquells autors de resistència, avui reconeguts internacionalment, són Mahmud Darwix, Naghi Al-Ali, Tawfiq Ziad o Samih al-Qassim.
Però el paper de Kanafani a l’hora de reivindicar la literatura i l’art palestins no es limità a trobar i donar veu a artistes emergents. Va escriure un nombre incomptable de novel·les, articles i relats, que reflectien la vida que creixia al seu voltant. Kanafani entenia la supervivència mateixa com un acte de resistència, de bellesa, i creà obres i relats accessibles, no com un intel·lectual elitista i allunyat de la realitat, sinó com un literat que cantava al dolor i la dolçor del dia a dia. Obre com Um Sa’ad són, i seran sempre, un referent cultural palestí. A més de crear, Kanafani analitzà la literatura com a mètode de resistència a l’obra Resistència de la Literatura, i estudià els aspectes pràctics de la resistència en si a l’assaig Literatura de la Resistència.
Kanafani és, avui, el major representant de la narrativa palestina a l’exili. A la seva elegia, Mahmud Darwish diu:
Kanafan dugué a terme la seva famosa operació guerrillera: anuncià la presència de la poesia en les terres ocupades, i invertí la relació dintre i fora dels territoris ocupats de 1948. Digué: ‘’No hi ha poesia excepte a la terra ocupada’’.
El que va fer Ghassan fou rompre amb el setge imposat a les condicions dels àrabs a la terra ocupada i il·luminar cada espai de fermesa que allí practicava el poble palestí. La poesia fou, i encara és, un dels mitjans d’expressió i de resistència més importants en aquests llocs…’’
Per això, les seves paraules continuen vigents. Als seus articles i assajos denunciava l’imperialisme colonial, el sionisme racista, la complicitat dels governs reaccionaris àrabs. A les novel·les i contes infantils, retratava la misèria i l’esperança i donava forces a un poble desmembrat en la lluita pel futur.
Kanafani fou assassinat pel Mossad el 9 de juliol de 1972, juntament amb la seva neboda Lamis, de tan sols 17 anys, en el primer cotxe bomba que va explotar a Beirut, destinat a acabar amb actors clau de la resistència palestina. Múltiples líders palestins foren assassinats per l’Estat d’Israel per mitjà de crims que no foren exempts del que es considerà no ser més que ‘’danys col·laterals’’, quan no foren obviats completament.
L’assassinat de Kanafani fou celebrat per la llavors presidenta del govern israelià, Golda Meir. ‘’Avui ens hem alliberat d’una brigada ideològica armada que solia representa una amenaça major per Israel que mil guerrillers armats’’, festejà.
Però els carrers de Beirut s’ompliren als seus enterraments. A la seva neboda Lamis, Kanafani li havia escrit un conte infantil, La petita làmpara, pel seu vuitè aniversari. Mares i pares llegeixen aquest relat als fills i les filles que creixen avui als campaments de refugiats.
Kanafani mai no va aixecar una arma de foc. La seva arma, la seva forma de resistència, era mil vegades més perillosa. En les seves pròpies paraules, en la que probablement és la seva obra més coneguda, diu:
Um Sa’ad m’ha ensenyat molt i gairebé puc dir que, a les línies que segueixen, cada paraula brota dels seus llavis i les seves mans, dels seus llavis, que a pesar dels pesars, encara són llavis palestins; de les seves mans que fa vint anys que esperen les armes. I, tanmateix, Um Sa’ad no és només una dona. Si no encarnàs en cos i ànima el sofriment de les masses, les seves penes quotidianes, no seria el que és. La seva veu és, per mi, la d’aquesta classe de palestins que pagaren car el preu de la derrota i que avui, sota sòtils miserables i a l’avantguarda de la lluita, continuen pagant encara més car que tots els demés’’.
Els seus principis, en defensa de la resistència en totes les seves formes, el convertiren en un llum capaç d’il·luminar el camí. Un llum que arribava al poble palestí allà on es trobàs. Als territoris ocupats a la Palestina històrica, a Gaza i Cisjordània, als campaments de refugiats, a la diàspora. Uns principis que defensaven la lluita armada com a forma de resistència, fins a la recuperació de les llars robades a punta de fusell. Uns principis que reivindicaven l’educació i la producció literària, artística, musical, perquè quan els palestins i les palestines recuperin els seus drets i les seves vides després de dècades de lluita aferrissada, tenguin encara a l’abast la definició de què significa ser un poble.
BADAWI
