Traducció al català de l’article ‘’¿Qué está pasando en la RDC?’’ de Rosa Moro, periodista especialitzada en Àfrica, originalment publicat en castellà al web del Frente Antiimperialista Internacionalista (frenteantiimperialista.org) el 20 de febrer del 2025.
LA MATEIXA GUERRA SILENCIADA DESDE FA 30 ANYS
Probablement, el territori vast de la República Democràtica del Congo (RDC) és la zona més rica del planeta en recursos naturals, sobre tot a la part de l’est, coincident amb la coa final de la falla tectònica de la vall del Rift, on els minerals emergeixen des de major profunditat i més concentradament. Alhora, els seus pobles són dels més pobres del món segons els amidaments de desenvolupament i pobresa de l’ONU. Davant la narrativa normalitzada de ‘’la maledicció de la riquesa’’ cal recordar que la maledicció veritable no es la riquesa natural, es el sistema capitalista, que prioritza els beneficis econòmics per damunt la vida de les persones.
Des que els Estats Units i Bèlgica, amb suport de totes les potències occidentals, varen acabar amb el somni d’independència del gran Congo amb l’assassinat de Patrice Lumumba, les potencies occidentals han exercit el control d’aquesta riquesa per mitjà de tota la violència que ha estat necessària. A les darreres dècades, la Xina ha arribat com a nou soci comercial i avui es un dels principals exportadors de recursos naturals del Congo, tot i que el gegant asiàtic no empra la violència extreure matèries primeres com ha fet Occident tradicionalment.
No és la RDC, ni l’UE, ni la Xina, ni Rússia qui s’ha pres la molesti de calcular el valor (en dòlars) del subsol que resta per explotar al Congo; han estat els Estats Units. Segons l’US Geological Survey, el valor de les reserves minerals estratègiques del Congo sense explotar –és a dir, sense comptabilitzar les immenses matèries primeres que ja abasteixen els mercats internacionals– és de 24 bilions de dòlars. Per comparar podem posar la xifra al costat del PIB de tota la Unió Europea, que és de 17,7 bilions de dòlars. La ‘’molèstia’’ de fer aquests càlculs ens dona una idea de qui hi ha rere què.
DE DAVOS A GOMA
Entre els passats 20 i 24 de gener, se celebrà a Davos el Fòrum Econòmic Mundial. El president de la RDC, Felix Tshisekedi, acudí al fòrum a firmar amb inversors per un nou megaprojecte d’infraestructura al servei de les potències estrangeres: l’ampliació del ‘’corredor de Lobito’’, amb una nova línia de ferrocarril de 2.600 quilòmetres que ha d’unir directament les províncies de Kivu Nord i Kivu Sud amb els ports de la costa atlàntica. La ‘’línia verda’’ travessarà zones de biodiversitat protegida com el parc nacional de Virunga i els boscs de la conca del riu Congo. Però és ‘’verda’’ perquè així ho ha decidit el G-20, o millor dit el seu core: el G-7 (Estats Units, el Regne Unit, el Canadà, França, Alemanya, Itàlia i el Japó).
El 2023, Estats Units i l’UE, en el marc del G-7, decidiren competir contra la Xina en l’extracció de matèries primeres congoleses, activant el vell corredor colonial belga de Lobito per extreure directament les matèries primeres essencials pels mercats verds del moment: cobalt, coure, coltan, liti i altres, des dels Kivus a l’Atlàntic. Els primers vaixells carregades amb tones d’aquests minerals apreciats sortiren de Lobito, a Angola, a finals del 2024. Ara Tshisekedi ha estat l’encarregat de presentar la nova megainversió público-privada d’Occident a la RDC: el ‘’Corredor Verd’’. Una inversió combinada de 150.000 milions d’euros entre Estats Units, l’UE, companyies privades i el Banc Africà de Desenvolupament, que posarà 500 milions.
Les matèries primeres que té la RDC són tan estratègiques per la nova revolució tecnològica verda que el Fòrum de Davos declara obertament que ‘’l’escassetat de recursos es troba en el primer lloc a la llista de majors riscs globals dels pròxims 10 anys’’.
RUANDA, EL MEDIADOR QUE VEU COM PERILLA LA SEVA POSICIÓ
Ruanda va firmar un acord amb la Unió Europea el febrer de 2024 per l’exportació de minerals estratègics (que no posseeix al seu sòl, però saqueja a l’est del Congo) a les potències europees, que tanquen els ulls intencionadament davant l’ocupació i els crims horrorosos que comet el règim ruandès al Congo des que envaí el país per primera vegada el 1996.
Hi ha el temor que la reactivació del corredor de Lobito, amb l’ampliació que ja han posat en marxa les grans companyies i potències occidentals (a les quals l’actual règim de Ruanda serveix des de la seva arribada al poder el 1994), minvi el trànsit de tot el que es roba al Congo mitjançant els mediadors tradicionals de Kigali [N. del T.: capital de Ruanda].
Per això, molts pensam que les massacres i crims comesos pels seus soldats destacats al Congo, que ara es fan anomenar M-23, s’intensificaren durant el Fòrum de Davos. Per enviar un missatge de que no se’ls expulsarà del tauler geoestratègic dels recursos congolesos tan fàcilment. Ja feia dos anys que ocupaven ciutats congoleses frontereres com Bunagana, i el govern central ni es dignà a reaccionar, per descomptat; i la comunitat internacional, ni cas. Des de la setmana del 20 al 24 de gener fins ara, l’M-23, amb el suport d’uns 5.000 militars ruandesos, han intensificat crims horribles com la violació massiva d’unes 170 dones empresonades a les que després cremaren vives, o l’execució de nins que duien armes robades a soldats morts, decapitacions de civils i combatents, i molt més.
30 ANYS D’INVASIÓ I CRIMS
Fa 30 anys que els grups rebels al servei del règim ruandès massacren i espolien el Congo, i causen milions de morts, desplaçats, violacions massives com a arma de guerra i altres crims de lesa humanitat –perfectament documentats per l’ONU i altres organismes. Ho han fet amb diferents sigles: el 1996 arribaren amb les d’AFDL, el 1998 es feren anomenar RCD-Goma; després passar a ser CNDP el 2007, i per últim, el 2012, canviaren a M-23. Sempre sota el comandament de les Forces Armades Ruandeses, però fent-se passar per congolesos. Tot el món ho sap.
Aquest país petit i el seu soci criminal, el règim ugandès de Yoweri Museveni, no podrien haver arribat fins aquí sense el suport d’Estats Units i la Unió Europea.
Tot i que el govern congolès ha actuat com a aliat dels agressors els darrers 30 anys, o al servei de tots ells, com en el cas actual, el poble congolès sap molt bé qui és l’agressor: Occident, a través dels delegats a la regió, els règims de Ruanda i Uganda. Per això, mentre que Tshisekedi venia el país a Davos i l’M-23 atacava Goma, a Kinshasa els manifestants cremaven les ambaixades de les potències implicades en tot plegat: Estats Units, França, Bèlgica, Uganda, Ruanda i el Japó. Per què el Japó? Em demanà molta gent perquè de les potències asiàtiques el Japó és aliat d’Occident i no dels nous socis xinesos que compren matèries sense massacrar al poble. El Japó és un membre sigil·lós del G-7. La crema de la seva ambaixada és un missatge clar que el poble coneix massa bé el que passa, fins a l’últim detall.
L’exèrcit congolès es troba mal equipat i mal pagat, duu anys sofrint infiltració a les seves files de ‘’rebels’’ ruandesos sota totes les sigles mencionades abans amb cada maleït acord de pau impulsat per la comunitat internacional. Aquests militars a l’exèrcit congolès al servei dels seus veïns agressors han assassinat a qualsevol alt comandament disposat a complir el seu deure de combatre l’agressió exterior; el darrer, l’assassinat del general Chirimwami, el 23 de gener. La RDC no pot comptar amb el seu propi exèrcit.
Els agressors han ocupat els aeroports i les capitals de Kivu Nord i Kivu Sud, Goma i Bukavu respectivament, a més d’altres ciutats mineres amb les quals la cadena de subministrament no s’ha aturat. Els morts i els desplaçats es compten per milers. Els moviments d’autodefensa, mal equipats i mal assistits, s’enfronten a combats sanguinaris contra l’M-23, equipat amb tecnologia i entrenament d’alt nivell. El genocidi continua al Congo i, de moment, no sembla que els enèsims acords de pau, com els de Luanda, l’aturin. El mateix que passa amb l’enèsima missió de pau: res no canviarà si no canvia el sistema al que serveix tot aquest infern.
