A la data d’escriptura d’aquest article hem estat testimonis d’un espectacle lamentable al panorama internacional. Hem pogut veure com Donald Trump, desesperat per tancar el front bèl·lic a Ucraïna, ha humiliat a un Volodímir Zelenski que no sabia on ficar-se, mostrant com deia Henry Kissinger que “es perillós ésser enemic dels Estats Units, però ésser el seu amic es letal”.
Aquest moviment de Trump és assenyalat com una mostra de “pacifisme” pels qui li donen suport i de “submissió a Rússia” pels governs liberals que hi estan en contra. Però l’autor d’aquest article pensa que no és ni l’una ni l’altra, sinó el reconeixement per part d’Estats Units que és incapaç de mantenir dos fronts de guerra costosos a la vegada mentre es prepara per una confrontació amb la República Popular de la Xina. La utilitat d’Ucraïna i Zelenski ja ha caducat: «Gràcies pels teus morts, Zelenski, però ja no ens importen. Per cert: quin atreviment venir a la Casa Blanca sense esmòquing!».
Zelenski, confós i amb la cua entre les cames, tornà corrent cap a Europa a demanar més diners, i allà fou rebut amb els braços oberts per governs “populars i d’esquerres”, molt preocupats per l’auge del feixisme als països membres de la Unió Europea però que miren cap a un altre costat davant l’evident plaga de feixistes que hi ha a l’exèrcit ucraïnès.
Primer Europa estava confosa amb la retirada del suport estatunidenc militar a Ucraïna i la pressió dels Estats Units per incrementar el pressupost de l’OTAN. Sense saber què fer, tocava reorganitzar-se. Així que les ments més preclares de la política europea es posaren a pensar i conclogueren: «hem de sortir de l’OTAN!». El lector pot pensar que això és positiu (i ho és!): la dissolució de l’entitat imperialista dedicada a servir als interessos de la burgesia internacional, que per fi arriba. Però no tot són bones notícies: una suposada sortida d’Europa de l’OTAN no seria una tardana inspiració antiimperialista, no. El que cerca Europa és marge de maniobra per exercir l’imperialisme sense la molèstia de Trump dient què ha de fer.
I així, Europa comença a emetre el següent missatge als seus ciutadans: «ens toca fer un front militar comú a Europa, buideu les butxaques que això no es paga tot sol!». El Regne Unit ja ha anunciat que enviarà 2.600 milions d’euros per continuar la guerra a Ucraïna i, en un acte gens sorprenent, Pedro Sánchez ja ens ha avisat que haurem de “flexibilitzar les regles fiscals” per finançar aquesta nova aventura imperialista, acceptant de bon grat les imposicions de la Unió Europea de retallar (encara més) el pressupost de sanitat i educació. Només podem suposar que a Sánchez, com a bon hereu de Felipe González, l’emociona poder protagonitzar una nova ocasió per poder integrar Espanya a una aliança militar que defensi els interessos de la burgesia occidental.
I, com el cas de Sánchez, no sobren els socialdemòcrates que pretenen vendre aquesta resurrecció del somni febril de Charles de Gaulle de formar un exèrcit europeu com una oportunitat per conformar una “Europa dels pobles”. Presenciam, per enèsima vegada, la traïció dels socialdemòcrates a la causa de la classe treballadora.
Cal demanar-se també: on comprarà Europa les armes amb aquestes despeses extraordinàries? Probablement al major proveïdor d’armes del món: els Estats Units. Ah, la independència militar europea és meravellosa! Una broma que torna encara més macabra i demencial si atenem a que, mentre que Europa amplia el pressupost militar, manté la permanència a l’OTAN i accepta de bon grat l’increment del percentatge del PIB destinat a armar i mantenir aquesta institució.
A la fi arribam a la nostra estimada Yolanda Díaz, una socialdemòcrata de cap a peus que afirma que Espanya donarà “suport incondicional” a Ucraïna en el seu conflicte. «Fins al darrer ucraïnès, Zelenski», li ha faltat dir a Díaz després de tota la verborrea per justificar continuar sagnant Ucraïna. La vicepresidenta que l’abril del 2024 es mostrava en contra de l’augment del pressupost militar –encara que no tant com per trencar el pacte de govern–, ara està a favor d’un nou pacte per garantir “l’autonomia estratègica” (sense mencionar de qui) i un nou “pacte de defensa”. Defensa de què? Continuam alimentant el fantasma de la invasió imminent de “malvades hordes russes”? Ignorarem que aquesta guerra no va començar el 2022 i és producte de l’expansió otanista cap a les fronteres russes? Ignorarem també les repetides agressions de l’exèrcit ucraïnès a la regió del Donbàs? Fins quan donarem suport a un exèrcit que no té cap vergonya de mostrar iconografia feixista, portar emblemes del crani de les SS i idolatrar com a herois nacionals històrics col·laboradors feixistes com Stepan Bandera?
Com ajuda tota aquesta «reconfiguració» –en boca de Díaz– a la situació material dels treballadors a Espanya? Suposem que no ens trobam al nivell intel·lectual de la vicepresidenta del govern, i que ella sí que sap com pot ajudar als treballadors espanyols prolongant una guerra que només ha augmentat el cost de vida dels ciutadans d’Europa.
Suposem, també, que hi ha coherència interna en mantenir una façana d’indignació enfront del genocidi que Israel perpetua a Palestina –però no tanta com per trencar relacions comercials!– mentre demanen que la guerra continuï a Ucraïna. Llàgrimes de cocodril pels màrtirs palestins i més foc a la màquina de guerra europea a Ucraïna. Més morts, Zelenski! Més! Els interessos europeus exigeixen més sang!
Tan desastrosa és l’actuació dels governs liberals d’Europa que, amb el seu bel·licisme irrefrenable, aconsegueixen que un Trump que ha dit obertament que vol fer una neteja ètnica a Gaza quedi com el “pacifista” de tot aquest circ. Així volen frenar l’avanç de l’extrema dreta a Europa… ignorant els problemes econòmics dels treballadors dels seus països alhora que alimenten l’aventura imperialista a la frontera oriental. I, mentrestant, promocionen el discurs de que si no estàs a favor de continuar amb la guerra i la mort dels ucraïnesos en defensa dels interessos europeus és que, indubtablement, estàs a favor del maleït Putin. Un espia rus! Un venut al Kremlin! Per aquesta gent, estar a favor de la pau a Ucraïna és el mateix que desertar i jurar lleialtat a Rússia.
Una vegada més, els partits liberals mostren la seva cara i la seva set de sang per mantenir els interessos econòmics d’una Europa que esdevé cada vegada més petita i irrellevant a un panorama internacional que perden de control.
Suposam que d’aquí uns anys, quan Ucraïna sigui una runa irreparable a causa de l’ambició europea, Yolanda Díaz dirà que ella sempre va estar en contra de la guerra. Fins que arribi el dia, pagarem la festa de la sang.
KINZHAL
