D’entre els nombrosos aprenentatges que contenen els Quaderni di Carcere que el dirigent comunista sard Antonio Gramsci redactà entre 1929 i 1935 mentre les presons del règim feixista l’assassinaven lentament, les observacions que dedicà a la qüestió del folklore són d’un valor incalculable. Interessat com estava per caracteritzar les relacions de poder a les societats capitalistes, on l’hegemonia burgesa descansa sobre la complexa interconnexió entre el consens i la coerció, així com per les maneres dels dominats d’afrontar (i confrontar) llur subordinació de classe, advertí que era necessari abordar la cultura popular lluny del pintoresquisme.
Enfront de les lectures nativistes que confinen la cultura popular al calaix de la tradició –delimitada a partir d’expressions d’herència rural descontextualitzades i instrumentalitzades com a ànima de suposades cultures nacionals diferenciades–, el “filòsof de la praxi” defineix el folklore com la “filosofia espontània” de les classes dominades. Una concepció del món que, lluny de l’essencialisme, “ha de ser entesa com a reflex de les condicions de vida del poble” –concretes, dinàmiques, canviants–. Com a conjunt de pràctiques culturals de les classes subalternes, es revela com l’àmbit de creació activa que respon tant a les realitats del proletariat rural com de l’urbà. Llavors, si qualsevol noció de poble (i la subalternitat que entranya la seva articulació de classes) és un producte històric format per estrats culturals diversament combinats, el folklore és per definició heterogeni i contradictori: “un museu de fragments de totes les concepcions del món i de la vida que s’han succeït a la història [morals, religioses, científiques, etc.]”.
Sempre enemic de la idealització, Gramsci considera que aquesta argamassa incoherent, carregada d’elements arcaics i regressius, dificulta l’elevació intel·lectual i l’emancipació del proletariat, doncs lliga la classe a la iniciativa cultural i político-econòmica de la burgesia. Però tot i assenyalar que la nebulosa romàntica “poble” remet en realitat al conjunt de classes instrumentals, subalternes, de la societat burgesa, i que el folklore reflecteix (de manera molt complexa i articulada) el seu domini econòmic, reconeix al si de la cultura popular la presència d’elements progressius. Ni que sigui de forma implícita, mecànica i objectiva, les expressions folklòriques –no confondre amb les “folkloritzades”– existeixen per contrast, en contraposició amb les concepcions hegemòniques, perquè deriven d’un sentit comú fet d’experiències d’explotació, estretor i repressió compartides per la classe treballadora. Històricament, aquest fonament “opositiu” s’ha expressat de forma adaptativa (a través de la broma, l’ambivalència lèxica, la inversió ritual…), més aviat com a recurs per canalitzar el malestar. Tanmateix, també es revela adesiara per mitjà d’exemples de contestació explícita que impugnen obertament els valors dominants: cançons i himnes antifeixistes o internacionalistes, mites i llegendes sobre revoltes o processos de lluita… És el que l’antropòleg italià Ernesto De Martino, ferm seguidor de les tesis gramscianes, anomena “folklore progressiu”.
Precisament, volem inserir en aquest àmbit la selecció de gloses que recopilam aquí baix. Seguint a Gramsci, no podem afirmar que cultivar el gènere de la glosa com a tal fa camí cap a l’emancipació, per molt que provengui del món rural o que, entre tants altres usos (també regressius), hagi format part dels repertoris espontanis de protesta de les classes populars mallorquines (mossos, jornalers, petits artesans, obrers, etc.) des de fa segles. Tampoc recuperar velles danses, tonades o altres pràctiques de l’avior pagès –per implícitament contrastives que fossin al seu temps, o per oprimides que hagin estat cultural o nacionalment– té res de revolucionari. Les gloses, el ball, el cultiu, la llengua i d’altres només prenen sentit realment progressiu –en termes de classe– quan s’articulen conscientment contra la pròpia condició subalterna, o s’adhereixen (en termes culturals) a les lluites per emancipar-se.
Les gloses que podeu llegir tot seguit encarnen un sentit folklòric progressiu perquè la seva producció i exposició es lliguen conscientment a la lluita de classes. Foren escrites per ser cantades a un espai d’oci polititzat en el marc de les Sant Kanuteres, nou capítol de la història de la festa alternativa de Palma per antonomàsia. L’any 1997, recollint el fil autogestionari dels anys de la ‘’Transició’’ i experiències llibertàries com el Sant Sebastià Alternatiu, naixé Sant Kanut al bell mig del cor de la bèstia. Des de llavors, durant dues dècades es convertí en impugnació no només de les festes organitzades per l’Ajuntament, sinó també dels seus projectes de desallotjament i gentrificació del centre de Ciutat. A més d’agrupar-se amb sectors veïnals que rebutjaven els plans capitalistes de Cort, aquella festa confrontava la normativa en matèria d’ocupació d’espais urbans (en part, sorgí del moviment okupa) i era un espai disponible pels postulats d’organitzacions de classe com la CNT o la CGT, entre d’altres moviments polítics. Després d’anys d’expulsió urbana i despolitització de la pròpia festa alternativa, el Sant Kanut original ha rebrotat en un conjunt de places autogestionades –les Sant Kanuteres–, algunes de les quals dedicades a posar l’oci popular al servei de les necessitats de col·lectius revolucionaris i les seves lluites. Enguany, amb l’objectiu de fer caixa front a la repressió policial i política acumulada en forma de multes, dues d’aquestes places foren organitzades conjuntament pel Sindicat d’Habitatge, l’Organització Juvenil Socialista, el Gimnàs Popular Jack Contray i Ciutadans per Palestina.
Mentre el Sindicat omplia de música la plaça de Sant Jeroni i recaptava fons i solidaritat per afrontar el cas Barraquer (es demanaven un total de 12 anys i 15.000 € a diverses persones per aturar un desnonament), retornant l’esperit del sant fumador a la plaça que el veié néixer, a pocs minuts al mig de Raimundo Clar s’hi cremava una hidra coronada amb els caps d’alguns dels polítics propulsors de la guerra imperialista, la reacció, la repressió i demés misèries: Trump, Netanyahu, Le Senne, Pedro Sánchez. A mesura que els seus rostres prenien juntament amb l’estel de l’OTAN, els assistents cantàvem gloses acompanyats de les veus dels membres del cor autogestionat Sa Corrala. Vos deixam amb una petita selecció:
A Mallorca hi ha combat
per la llengua que estimam,
i al món un d’important
pobles per la llibertat!
Fou tragèdia i ara és farsa
la història es repeteix,
el feixisme està en alça
però el poble resisteix!
Ingerències a Caracas
bombardejos a Teheran,
semblen capricis d’en Trump,
és l’imperi omplint les arques.
Ens menaran a la guerra
diran que és nostre interès
per mi ja poden dir merda
tot ho mouen per doblers!
Ja ho deien per aquí,
Israel fa de botxí.
Escoltau bé als mallorquins
visca el poble palestí!
On uns veuen terrorisme
noltros veim resistència,
contra tota ingerència
combatrem l’imperialisme!
Com un arbre centenari
arreles dins la retina,
Fedayin de Palestina
mirall revolucionari!
Si plouen bombes a Gaza
culparem l’imperialisme,
no volem nins sense casa
condemnam el sionisme.
El lloguer te barrina,
rústic tampoc pots comprar,
vius a ca la padrina,
i a VOX vas a votar?
En Nadal és un tennista
que ha conegut en Milei.
Cap dels dos té un bon cervell.
Vaja merda d’esportista!
Na Prohens desgraciada
ja pot governar l’infern
que se’n vagi a l’ambaixada
del puta estat d’Israel.
PP antiproletari
no volen gratis el bus,
i és part del seu ideari
tractar Gaza a cop d’obús.
J. Campos puta nazi
si no ho dic rebentaré.
Si vol denunciar que ho faci
tanmateix no pagaré.
Si mostra les dents l’imperi
i cauen bombes a Iran,
com ja passà a Vietnam
acabarà al cementeri!
Martínez i companyia
meam si ja vos queda clar
per molt que tengueu mania:
A Mallorca en català!
Puta Pedro va d’esquerres
com feia sa presi Armengol,
vos vol clavar un bon gol
ell és còmplice de guerra.
Pedro Sánchez rima tant
que li farem una glosa
i és que no és poqueta cosa
el seu idil·li amb l’OTAN.
Si el bust de na Picornell
és blanc d’odi del feixisme,
construïm el socialisme
és l’homenatge més bell.
