No hi ha dubte que en termes geopolítics l’any 2026 no començà el dia primer de gener, sinó el tercer, quan el setge imperialista contra Veneçuela cuinat a foc lent durant dècades escalà en forma de bombardejos i incursió terrestre a Caracas per part de les forces militars estatunidenques que acabà amb el segrest del president Maduro. Un esdeveniment característic de la política exterior de Donald Trump que, tanmateix, no hauria estat possible sense els dos anys anteriors de fets consumats genocides que l’administració Biden practicà a Palestina per mitjà del seu portaavions a la regió, l’entitat sionista Israel. La bota dels EUA, entestats a evitar a qualsevol cost el decaïment de la seva posició hegemònica global –com apuntaven les coaccions a Groenlàndia i confirma l’agressió contra l’Iran–, torna a trepitjar la dignitat d’un poble i d’un procés d’arrel emancipadora, la Revolució Bolivariana, sobre el qual tot tipus de polítics, empresaris i intel·lectuals a sou de l’imperi han vessat rius de tinta sense escoltar les veus dels seus protagonistes i des del desconeixement de la complexa (i assetjada) realitat veneçolana. Per posar llum a tanta foscor –la manipulació, el mite, la mentida mediàtica–, des del Butlletí Antiimperialista de Mallorca entrevistam a Arantxa Tirado Sánchez (Barcelona, 1978), politòloga, doctora en Relacions Internacionals i Estudis Llatinoamericans i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre altres obres, autora del llibre indispensable Venezuela. Más allà de mentiras y mitos (Akal, 2019)
Els darrers mesos, amb l’escalada del setge imperialista contra Veneçuela com a teló de fons, t’han convidat a més tertúlies televisives de màxima audiència del que sol ser habitual per algú que es posiciona fermament al costat de la Revolució Bolivariana. Com has explicat, a més de menysprear els teus estudis i la teva trajectòria acadèmica, diversos platós t’han utilitzat per presentar-se com a programes que cerquen el debat i la pluralitat d’opinions i dissimular la propaganda imperialista. Si bé has anunciat que no tornaràs a espais com Espejo Público, ens agradaria conèixer quines ensenyances extreus de la teva experiència al front mediàtic i com creus que ha de treballar la militància antiimperialista en aquest àmbit, més habituada a espais comunicatius independents que a la intervenció en grans mitjans estatals i/o capitalistes?
Doncs sí, efectivament és com dieu, et fan servir per fer propaganda i legitimar-la a programes on hi ha una desproporció dels enfocaments quant a les opinions d’un costat i d’un altre. Tu estàs allà en minoria i et porten a fer una mica de maquillatge de la pluralitat informativa o ideològica de les taules d’opinió. Però les conclusions a les que arribo són similars a les idees que tenia prèviament a decidir a participar-hi. Ho vaig fer valorant el fet que sabia que anava a territori enemic, que no tindria la possibilitat de desenvolupar les meves idees de la manera que jo voldria. Es confirma que nosaltres no controlem els mitjans de comunicació hegemònics. “Nosaltres” dic les persones d’esquerres que ens adscrivim a un pensament marxista, a la teoria i a la pràctica. D’altra banda, les persones que treballen als grans mitjans de comunicació les podem veure, des de la distància ideològica, com si transmetessin missatges ximples i per tant com a persones de pensament no elaborat. Però en realitat són molt hàbils al seu terreny, el de la comunicació. Allà tenen la capacitat per fer servir les tècniques de comunicació, de manipulació i, també, l’espectacle com a substitut de la comunicació política; com a elements per desermar el teu discurs. I ho fan de maneres molt evidents, però també de maneres molt subtils; per exemple, el fet que tu siguis especialista en l’estudi d’un tema i et posin al costat d’una persona suposadament especialista en la teva àrea de recerca, però no sobre el teu tema en concret, en aquest cas Veneçuela. Quan aquesta persona parla, la presenten com a especialista amb un coneixement suposadament tècnic, mentre que tu quedes com una activista, perquè et presenten així de manera indirecta [posant imatges teves amb el president Nicolás Maduro, per exemple]. Aquesta és una manera de condicionar la legitimitat dels discursos, de deixar les persones que són d’esquerres com a persones que sempre estem esbiaixades per la nostra ideologia, mentre que qui analitza des de la ideologia dominant no té cap biaix perquè va, òbviament, en el sentit de la corrent.
I una altra reflexió que es podria fer des dels àmbits de militància i que potser sembla paradoxal, perquè jo he fet un pas enrere tàctic i he dit: “no hi vull participar més a Espejo Público”, o a altres programes que m’han convidat i m’he negat a anar-hi, perquè ja d’entrada ni tan sols esperava poder desenvolupar res. Malgrat tot això, malgrat que sembli paradoxal, jo crec que les persones amb un compromís militant amb els pobles, amb les causes d’emancipació humana i l’antiimperialisme no ens hem de quedar als nostres marges, als nostres mitjans, pels convençuts, sinó que hem de disputar allà on puguem, allà on es deixin, sempre que sentim que puguem desenvolupar un discurs raonat, i sempre que sentim que la nostra funció allà és més útil que no pas els elements contraproduents que comporta el fet d’anar a aquests espais. Si saps o si veus que al final t’estan manipulant i que et fan servir com a sac de boxa o per ridiculitzar les teves idees, aleshores no té sentit. Però si hi ha un escletxa per la qual tu pots fer arribar al gran públic idees que van a contracorrent, doncs és important ser-hi, perquè al final és el que arriba a la majoria de gent. La resta de mitjans són molt meritoris, però són d’autoconsum; són una mica d’autoconvenciment. Anar a disputar a territori enemic amb les regles del joc a favor dels altres, amb les cartes marcades, és una tasca que no és agradable perquè comporta exposició pública, tensió i posar-te al focus de tots els odiadors professionals i els bots i els trolls i l’assetjament… Però que s’ha de fer, amb una consciència militant i també amb una visió estratègica, sens dubte.
Al llibre Venezuela. Más allà de mitos y mentiras assenyales que, com a procés d’ampliació de la democràcia, la Revolució Bolivariana suposà un fre a les elits que havien dirigit Veneçuela fins al moment. També fas èmfasi en la idea que l’oposició al chavisme s’ha presentat com una mena de causa internacional de la “classe mitjana” contra els suposats efectes degradants i embrutidors del socialisme. Què ens descobreix sobre el procés revolucionari i sobre els mites de la contrarevolució l’atenció pels anàlisis de classe –en general, absents a la literatura dominant sobre Veneçuela–? Diries que avui el suport social majoritari del projecte bolivarià encara prové dels barris i de la població més pobra del país?
Per mi, parlar de classe social és una qüestió fonamental com a marxista per entendre la realitat, les societats. Crec que sense entendre el conflicte de classe que es produeix a la societat veneçolana no es pot entendre l’emergència d’Hugo Chávez i de la Revolució Bolivariana, ni qualsevol altre procés d’alliberament. Jo faig molt d’èmfasi al llibre sobre com el que ens arriba de Veneçuela a nosaltres és la interpretació de certa “classe mitjana” llatinoamericana, en aquest cas veneçolana, sense que molta gent se n’adoni perquè dona per descomptat que les persones que opinen als mitjans transmeten l’opinió general. Però transmeten l’opinió de determinats sectors socials que són els que tenen accés a poder escriure a aquests mitjans, a ser entrevistats, a contactes o al món acadèmic. Són els intel·lectuals, no? Això sempre passa. Sobretot quan es tracta de països de la perifèria, i en aquest cas d’Amèrica Llatina, en societats tan desiguals on no tothom pot anar a la universitat, tot i que hi ha països i situacions diferenciades amb processos de democratització en l’accés a la universitat. En tot cas, aquí a l’Estat espanyol encara costa que els fills i filles de la classe treballadora manual puguin anar majoritàriament a la universitat, tot i que no hi ha teòricament cap impediment, sinó el mateix capitalisme com funciona, l’estructura social, la reproducció de classes… imaginem el que passa a l’Amèrica Llatina. El resultat és que els sectors benestants acaben explicant els processos revolucionaris des dels seus paràmetres d’anàlisi i interessos. Al cas de Veneçuela això és molt evident. Després d’un moment inicial de suport al chavisme per part d’alguns d’aquests intel·lectuals o acadèmics, pel descrèdit del règim corrupte anterior, després van acabar adoptant una visió més crítica quan l’impacte de la guerra econòmica va començar a afectar també les seves butxaques.
Aleshores, no és que s’hagi presentat que l’oposició política defensa els interessos de la classe mitjana, o que sigui una “causa internacional de la classe mitjana”. Això ho dic jo, no és present així, de manera explícita. De fet, l’oposició es presenta com a defensora d’uns interessos generals, d’un poble veneçolà genèric on s’inclou als sectors populars que precisament són els que van protagonitzar i protagonitzen encara el procés de la Revolució Bolivariana, sectors populars als que no han donat pràcticament veu als nostres mitjans hegemònics. Ara bé, entre aquests sectors populars amb el temps hi ha hagut un procés de reducció del suport electoral al procés de la revolució, també producte de com ha afectat a les condicions de vida materials l’impacte de les mesures coercitives unilaterals, o la gestió de govern, que ha estat percebuda com dolenta en alguns aspectes. Això ha portat a què el vot a l’oposició hagi augmentat progressivament en alguns barris on el chavisme era molt hegemònic. En diversos tipus d’eleccions es poden veure les dades. Això també ha portat a una cosa que sovint no es destaca: que a Veneçuela hi ha municipis governats per l’oposició o, fins i tot, estats on hi ha governadors d’oposició. Sí, avui el suport majoritari del projecte bolivarià encara és als barris i entre els sectors més pobres, però també s’ha generat una erosió d’aquest suport vinculada a l’efecte de la guerra híbrida que ha patit el procés veneçolà al llarg d’aquests més de 25 anys.
Un dels llocs comuns de la crítica al procés bolivarià és que som davant un règim on no hi ha democràcia. Tant a l’interior com a l’exterior, molts detractors han volgut fer veure el chavisme com una dictadura militar sorgida de les casernes. Tanmateix, expliques que el fet que el moviment bolivarià vengués impulsat per un comandant (Chávez, que guanyà les eleccions presidencials l’any 1998) no entra en conflicte amb el seu horitzó antiimperialista, inclús revolucionari. I que la poca atenció a aquesta particularitat de les Forces Armades veneçolanes ha generat incomprensió cap al procés bolivarià per part de l’esquerra occidental. Quines diries que han estat altres negligències importants d’aquesta esquerra que han conduit a infravalorar o menysprear els avenços en matèria de construcció del socialisme? I quina relació tenen els canvis de postura de defensors inicials de la Revolució Bolivariana amb l’entrada en vigor de sancions imperialistes a partir de 2014, ja amb Maduro com a cap d’Estat?
És normal que el fet que la Revolució Bolivariana estigués protagonitzada visiblement pels militars, o que el lideratge recaigués en Hugo Chávez, tinent coronel de l’exèrcit veneçolà, generés suspicàcies perquè estam parlant d’una regió, l’Amèrica Llatina i el Carib, que precisament, a les dècades precedents, havia patit dictadures de seguretat nacional protagonitzades per militars que havien fet tota la feina bruta dels Estats Units als seus respectius països, tot i que també hi havia hagut una tradició de militars d’esquerres que havien fet alçaments per defensar aspectes nacionalistes o populars, fins a cert punt (tradició que Chávez reivindicarà). Però el més visible per a l’esquerra organitzada és veure allò militar com quelcom aliè als principis de l’esquerra.
En tot cas, l’exèrcit veneçolà és molt peculiar. Sempre es diu que és l’únic exèrcit que només ha sortit de les seves fronteres per a alliberar països en comptes d’anar a envair països, amb Bolívar, en el context d’alliberament de les independències llatinoamericanes. I, a més, perquè després, si afegim la composició de classe i altres elements de canvis que s’introdueixen des del poder civil al poder militar, com la formació universitària, dona també una composició particular. La transformació del tradicional elitisme de l’oficialitat, per exemple, no arriba tant, però, a l’Armada, més impermeable a aquesta democratització. Però, en termes generals, sí hi ha característiques històriques de l’exèrcit veneçolà, i circumstàncies polítiques i socials conjunturals, que expliquen que una figura com Chávez, i no només ell sinó d’altres, facin aquest alçament cívic-militar l’any 1992, després de veure la repressió del mateix exèrcit el 1989 durant el Caracazo, l’aixecament popular contra les mesures neoliberals del Carlos Andrés Pérez.
I quines negligències importants d’aquesta esquerra han conduit a menystenir els avenços en matèria de construcció del socialisme a Veneçuela? Bé, primer de tot, a Veneçuela no hi ha socialisme. Hi ha hagut un horitzó, una proposta de construcció d’un socialisme que al seu moment rebé l’etiqueta de socialisme del segle XXI. Però això funcionava més com a propòsit que es tractava de construir, d’avançar cap a un ordenament diferent. Però no hi ha hagut les possibilitats estructurals, econòmiques i ja no entro en el tema de la voluntat política, de poder desenvolupar un sistema econòmic basat en relacions de tipus socialista, perquè la dependència de l’explotació del petroli com a element central de l’economia veneçolana, i la manca de diversificació, posa Veneçuela en una situació de contacte amb l’economia mundial, evidentment, perquè exporta el petroli. I contacte significa relacions capitalistes amb altres països capitalistes. Hi ha assajos de fer servir una altra lògica de relacions entre països, com seria l’ALBA-TCP, que posa al centre la idea de complementarietat d’economies. Allà hi participa Cuba, al seu moment Bolívia, altres països com Equador. Després l’ALBA-TCP s’ha vist impactat pels canvis de govern als respectius països.
Però la construcció del socialisme a Veneçuela ha estat més un propòsit que no pas una transformació de les relacions socials i econòmiques a escala general, malgrat experiències puntuals que existeixen, perquè el socialisme no és només posar socialisme com a etiqueta al que tu vols fer sense canviar les forces productives. Per cert, això també era una crítica que se li feia a Chávez, que en determinat moment va decidir posar “socialista” a moltes iniciatives sense que al darrere hi hagués un tipus de relació social socialista sota la qual s’haguessin produït aquells productes o sota la qual funcionés aquella empresa. Podia ser una cooperativa, però no necessàriament socialista.
Per altra banda, certa esquerra europea i també llatinoamericana, s’han mirat amb certa distància la Revolució Bolivariana donat que no encaixava en els seus marcs ideològics perquè el projecte bolivarià ha estat molt heterogeni i contradictori. Chávez un dia parlava de socialisme i citava a Trotski, i el dia següent podia citar a Ezequiel Zamora, cabdill veneçolà líder de les lluites camperoles. Això també mostra la Revolució Bolivariana com un procés de construcció de sobirania amb elements molt nacionalistes, la qual cosa explica la involucració de l’exèrcit. Un exèrcit que se sent còmode amb discursos més nacionalistes que no pas amb discursos socialistes. Hi ha excepcions però l’exèrcit veneçolà, malgrat les transformacions d’aquests anys, segurament no sigui socialista. Ni ho ha estat abans ni ho és ara. Una altra cosa és ser antiimperialista, són coses diferents.
I no crec que el tema de les sancions hagi tengut impacte en el canvi de postura, al menys no directa. L’impacte de les sancions fa que hi hagi una degradació de les condicions de vida materials de les persones; porta al procés a una situació diferent, amb majors crítiques des de fora perquè s’aprofita per dir: això és un fracàs, i a més s’afegeix, del socialisme. Tot i que no hi hagi socialisme. En aquest sentit, potser les persones que no estan gaire informades i que interpreten que han marxat de Veneçuela no sé quants milions de persones, evidentment per l’impacte de la crisi econòmica, de la guerra econòmica induïda per aquestes mesures coercitives unilaterals –i després evidentment també hi ha elements d’errades de la pròpia dirigència política, que pot gestionar millor o pitjor, però que en tot cas ha de gestionar una situació crítica–. Recordem que varen portar aquestes mesures coercitives unilaterals a què el PIB del país caigués en un 70-80% a partir del 2013, l’impacte que va tenir és molt gran. Aleshores, si tu veus només l’efecte però no entens quina és la causa, o t’expliquen que la causa és només la pèssima gestió del govern i la corrupció, com si abans del chavisme no hi hagués hagut corrupció, pèssima gestió, problemes econòmics… Llavors arribes a la conclusió que ho estan fent malament i que van contra els interessos del seu poble. En aquest sentit sí que es podria dir que pot haver-hi una major incomprensió per part de sectors que potser en algun moment van veure amb simpatia el chavisme perquè millorava les condicions de vida de la població i que després, quan veuen aquesta degradació de les condicions de vida de la població, decideixen que Maduro ho està fent molt malament i ha de marxar. Però en aquests discursos sovint apareixen també qüestionaments de l’ordenament polític del “madurisme” per la qual cosa no és només un tema de l’impacte de les sancions.
Al teu llibre de 2019 també apuntes que la “década ganada” de Chávez, propulsada per un model no ben bé socialista però sí contraposat a les receptes neoliberals del seu temps, ha tengut uns beneficis que han anat més enllà de l’economia, permetent a Veneçuela esdevenir subjecte protagonista en la geopolítica del segle XXI. Un país amb estructures econòmiques neocolonials, assetjat per la guerra híbrida de la principal potència mundial, ha assajat i liderat tot tipus d’iniciatives d’integració contrahegemónica basades en relacions Sud-Sud. Podríem parlar del paper històric que ha jugat Cuba en tot plegat, del rol comercial de Xina o del militar de Rússia, però aquests dies l’actualitat ens mena a un altre punt. Què ens pots dir sobre la funció de la República iraniana en el manteniment de la Revolució Bolivariana i en el seu projecte de trencar amb la posició neocolonial del Carib i l’Amèrica Llatina envers els EUA? Com ha afectat a la cooperació entre països el cop d’Estat de Trump a Caracas, i com preveus que impacti l’agressió imperialista contra Teheran sobre el procés veneçolà?
El paper de Veneçuela com a protagonista d’una construcció geopolítica alternativa des d’Amèrica Llatina ha estat molt important, també pels lligams que ha establert amb actors extracontinentals. Ara parlam de l’Iran, però podríem parlar també d’altres països enemics dels Estats Units com la Xina o la Federació de Rússia, competidors estratègics o reptadors hegemònics que, com ha deixat clar els Estats Units en l’última Estratègia de Seguretat Nacional (però ja des d’abans), no vol que tinguin presència a l’hemisferi occidental. Volen fer fora aquests països i la seva presència econòmica, política, comercial, etc., a tot el continent. Hi ha hagut declaracions de Trump i de Marco Rubio, secretari d’Estat, dient que Veneçuela era la porta d’entrada d’alguns d’aquests països, específicament de l’Iran, a la regió. Per tant, Veneçuela era un perill i un desafiament als interessos geopolítics i geoestratègics dels EUA. La República Iraniana ha establert en els últims anys uns acords de cooperació estratègica i política amb Veneçuela que van preocupar molt a Estats Units. Es tractava d’una cooperació generosa per part de l’Iran perquè ha tengut un component de transferència tecnològica que no sempre tenen els acords entre països, a més, en moments molts delicats de la situació econòmica veneçolana per l’impacte de les mesures coercitives unilaterals ha donat ajuda a Veneçuela.
Tot això ha conformat el que es podria anomenar com un eix Teheran-Caracas. Acabar amb ell és un dels propòsits de l’última ofensiva dels Estats Units a Veneçuela i dels Estats Units i Israel a l’Iran. És a dir: s’ataca l’Iran com a líder de l’Eix de la Resistència antiimperialista i antisionista a l’Àsia Occidental però també s’ataca Veneçuela com a país avantguarda d’aquesta resistència antiimperialista al continent llatinoamericà-caribeny, i les aliances que s’han establert de lluita comuna que traspassen continents i que, òbviament ,no interessen a Estats Units ni a Israel, per a qui acabar amb aquest eix és fonamental.
Hem vist, per exemple, elements preocupants després del segrest del president Maduro el 3 de gener relatius als marges de maniobra que té l’actual presidenta encarregada Delcy Rodríguez. En aquest nou moment de relacions diplomàtiques amb els Estats Units, la Cancilleria veneçolana va fer un comunicat arran dels atacs del 28 de febrer a l’Iran per part d’Israel i dels Estats Units, on no es feia esment de la responsabilitat d’aquests països sobre l’Iran, ni tan sols els anomenava pel seu nom. I on es retreia a l’Iran la seva resposta atacant interessos dels Estats Units a d’altres països o al mateix Israel. I això va generar un malestar que va portar la Cancelleria a treure aquest comunicat de les xarxes. Això no sé si ens parla d’un canvi de postura de Veneçuela o és fruit d’aquestes pressions, però al final és preocupant perquè el propòsit dels Estats Units i Israel és: per una banda, acabar amb la República Islàmica, que desaparegui per obrir el pas als interessos expansionistes d’Israel, que esdevengui l’actor hegemònic regional, i tenir la resta de països àrabs i musulmans sotmesos; i, d’altra banda, també acabar amb la Revolució Bolivariana.
Potser l’aposta dels Estats Units a Veneçuela és tenir, de moment, un govern que no els agradi però que faci més o menys el que ells volen. Però la Revolució Bolivariana com a procés antiimperialista, que a més es pot aliar amb països extracontinentals per fer un front comú de resistència i d’ofensiva a l’imperialisme, al sionisme i al capitalisme neoliberal, això no ho poden tolerar. Interessa acabar amb aquest projecte, aquesta idea, aquest procés. Els atacs a l’Iran, si Estats Units i Israel guanyen, -que no sembla clar per ara- poden tenir un impacte regional a l’Àsia Occidental però també global, com ja estem veient en el cas de Veneçuela.
Els esdeveniments de després del 3 de gener han provocat un trasbalsament de la situació interna, fent que Veneçuela no pugui tenir una política exterior autònoma, almenys en allò que diu i sembla que també en allò que fa, perquè podríem afegir el tema de l’impediment de poder fer arribar el petroli veneçolà a Cuba, a banda d’aquest comunicat sobre l’Iran. Això té repercussions geopolítiques regionals i mundials d’enfortiment de l’imperialisme i el sionisme. Aleshores, crec que no només hem de pensar com afecta l’Iran cap a Veneçuela, sinó també com el que està passant a Veneçuela afecta l’Iran, a aquesta cooperació i a una idea més àmplia de la resistència antiimperialista a costat i costat del món. Aquesta articulació global podria perdre pes si es produeix una victòria finalment dels Estats Units i del seu propòsit d’acabar amb les respectives revolucions, la iraniana i la veneçolana.
El darrer mes hem vist aprovar una nova llei d’hidrocarburs que afavoreix la inversió privada a la indústria petrolera veneçolana, reduint el control estatal en benefici dels EUA. També hem vist com Trump exigeix al govern interí de Delcy Rodríguez que talli relacions amb la Xina, Rússia, l’Iran i Cuba. També com més de 450 presos polítics han estat alliberats a instància del president estatunidenc. En aquest nou context, a banda de les amenaces públiques de mort contra el lideratge post-Maduro, quines estratègies prenen protagonisme en el full de ruta dels EUA per afavorir els seus interessos al país? Veus canvis en relació a les tàctiques habituals d’una guerra híbrida que fa més de 25 anys que dura? Quin paper està cridat a jugar l’oposició, amb una Corina Machado humiliada, a aquesta nova fase de desestabilització del projecte bolivarià?
En aquest nou context post 3 de gener, tenim uns Estats Units que estan fent tota la pressió visible i invisible per tal que les autoritats veneçolanes vagin modificant la seva legislació d’hidrocarburs o de mineria per fer-la funcional al seu propòsit de màxima extracció de recursos. Des de la perspectiva del govern veneçolà, ara reconegut oficialment pel president Trump, es presenta com a passes que es van donant en una lògica sobirana de decisió pragmàtica en el marc de noves relacions diplomàtiques; aquest propòsit diplomàtic sembla que aparentment també es troba al govern dels Estats Units en les seves declaracions, en portar una nova ambaixadora, amb la represa de relacions diplomàtiques visibles i en els canals de comunicació interns. Ara bé, evidentment el que veiem de la banda veneçolana és una asimetria de forces en aquesta relació i unes decisions que si bé poden beneficiar –com es presenta des del govern de Veneçuela– els interessos del poble veneçolà millorant la situació econòmica per l’entrada de recursos, al final acaben beneficiant l’agenda dels Estats Units i el millor posicionament dels interessos privats, especialment de les empreses petrolieres. I no només, perquè veurem també que apareixeran les mineres en l’extracció d’aquests recursos de Veneçuela.
Aquí l’oposició està una mica perduda. Jo crec que no s’esperaven que aquest procés d’adequació del nou moment, com ells diuen de transició, l’encapçalés la pròpia dirigència chavista. Ara estan pendents de quina és la decisió final de Trump, si és que hi ha una decisió final, perquè els esdeveniments van canviant: un dia hi ha unes declaracions i el dia següent unes altres. L’altre dia, per exemple, es va mostrar el nivell de desesperació per part de l’oposició quan van filtrar que hi havia hagut una trobada de Trump a un restaurant molt conegut de la comunitat veneçolana opositora a Miami i, en aquest context, el Trump havia fet un truc a María Corina Machado. Pràcticament això ho estaven presentant com una mostra de suport; fins i tot ella ha fet declaracions que tornarà a Veneçuela.
Jo crec que en aquest moment no es poden fer previsions de res perquè els esdeveniments són canviants i al mateix temps contradictoris. Ha variat tant l’expectativa del que pensàvem que passaria si algun dia Estats Units arribés i bombardegés Caracas, i segrestés al president, una cosa no prevista, que ara mateix qualsevol escenari és possible, fins i tot que torni la María Corina Machado; o que hi hagi de manera subtil, com s’està veient, un procés d’incorporació d’un sector d’oposició moderada al govern, com és el cas de la designació d’un viceministre a la Cancelleria veneçolana fa una setmana. O fins i tot una idea que va llençar Trump en algun moment, i altres presidents llatinoamericans com Petro li varen agafar el guant, que era un govern de col·laboració on participés l’oposició amb el chavisme. Jo crec que això ara mateix segurament no es concreti perquè en principi no cal. Caldria si hi hagués més pressió i si la dirigència actual de Veneçuela no seguís el full de ruta dels Estats Units. Insisteixo, des de la perspectiva del Govern veneçolà el que està passant també es presenta com el seu full de ruta, el que passa és que evidentment qui més guanya no només a curt termini, sinó sobretot a llarg termini, en aquest desmuntatge legislatiu de tot el que havia avançat en sobirania per part del procés revolucionari veneçolà són els Estats Units; la seva classe dominant i les seves elits, no el seu poble.
Els canvis que es poden observar d’aquesta tàctica que des dels Estats Units es titlla d’estabilització, com un procés transicional d’estabilitzar el país, són que es fa amb un discurs de no confrontació, en el marc de relacions diplomàtiques. Però com sabem en el cas dels Estats Units això no és garantia de res, perquè també en el marc d’un procés de negociació diplomàtica amb l’Iran van arribar, van bombardejar el passat 28 de febrer i van assassinar el líder suprem de la República Islàmica. Aleshores, que es produeixi aquest marc de diàleg i de restabliment de relacions diplomàtiques i de negociacions en benefici mutu entre els Estats Units i Veneçuela, tal com se’ns explica des de les dues bandes, no significa, sobretot per part dels Estats Units que és la posició de força, que això no pugui canviar d’un dia per l’altre i que quan considerin que Delcy Rodríguez, Diosdado Cabello i Jorge Rodríguez no els serveixen més, doncs que iniciïn processos, legals o coercitius, per fer-los fora del govern. L’actual govern de Veneçuela ha de jugar amb aquest ambient d’equilibris i d’incertesa. La seva dirigència potser també va amb peus de plom perquè crec que n’és conscient que no és suficient que es porti bé i que faci el que vol Estats Units perquè això no és garantia de res. És garantia de supervivència immediata, però, al final, tot depèn de la voluntat dels Estats Units.
