El text que podeu llegir tot seguit és una revisió de la introducció de l’acte ‘’Santander i la UIB’’ que organitzà el passat 4 de desembre la coordinadora de col·lectius en lluita a la UIB ‘’Carot, prou complicitat!’’, que en aquella ocasió aglutinà el treball militant de Ciutadans per Palestina, el Sindicat d’Habitatge de Palma, l’Organització Juvenil Socialista i el Front d’Estudiants. A més d’aquesta introducció, completaren l’acte les intervenciones de Laura del Vecchio, investigadora doctoral de la UIB i membre de la revista Nosaltres, i de Toni Gómez, de l’Assemblea per Palestina de la UB.
Hi ha moltes maneres d’abordar i de denunciar les relacions entre la universitat pública, multinacionals com Santander i la guerra. Però moltes de les crítiques a la neoliberalització del sistema educatiu cauen del costat del moralisme o, pitjor encara, es redueixen a l’aspecte tècnic i/o acadèmic, obviant la col·locació político-econòmica del procés. Nosaltres pensam que qualsevol qüestionament del model capitalista d’universitat pública, com és el cas de la UIB, ha de partir de l’anàlisi de la seva base material, començant per reconèixer els interessos de classe a què respon en última instància.
Per fer-ho, resulta imprescindible un primer exercici contextual que ubiqui l’educació pública al marc històric dels processos imperialistes contemporanis. Fa poc més d’un segle, Lenin definí l’imperialisme com a fase superior del capitalisme, caracteritzada per formes de dominació basades en el poder dels monopolis i la financerització econòmica. El capitalisme monopolista procedeix al repartiment d’influències arreu del món a través de l’exportació de capitals des del centre imperialista, on es concentren les principals empreses multinacionals, cada vegada més grans; també ho fa per mitjà de l’element militar, accentuat per una competència exponencialment més extrema i agressiva. Ara bé, hem de tenir en compte que Lenin s’hi referí com a “fase superior’’ en el sentit que entreveia que la societat capitalista es trobava en descomposició: els monopolis, encegats per la defensa de l’interès particular, no només tendeixen a agreujar l’explotació de la classe treballadora, el caràcter reaccionari de l’Estat i el risc de guerra internacional. En termes econòmics, la competència despiadada sense fre ni planificació condueix a l’estancament productiu, competitiu i tecnològic del capital. La maduresa del capitalisme anuncia el seu col·lapse, que es manifesta amb crisis d’acumulació com més va més freqüents i destructives. [1]
El nostre és un present de crisi capitalista global, en procés d’acceleració des dels anys 70 del segle passat. Els temps que vivim duen el segell de les receptes ideològiques neoliberals imposades des de llavors per les classes dirigents del centre imperialista com a contratendència per frenar l’estancament i reflotar els processos d’acumulació i concentració de riquesa. Aquests ajustaments, en un marc de crisi estructural, han minat les polítiques de benestar que el bloc imperialista, liderat per EEUU i l’UE, edificà sobre la saqueig (neo)colonial de les seves perifèries per garantir uns mínims d’estabilitat salarial, de crèdit i de consum als treballadors del centre. Tot plegat, ha conduït a l’aprimament de la inversió pública en esferes com la indústria, però també l’habitatge, la sanitat, les pensions, l’educació, etc. Les reformes neoliberals s’enduriren amb el pretext de la crisi financera del 2008, donant peu a la liberalització de més sectors i a la mercantilització de més esferes de l’existència quotidiana. Tot plegat ha estimulat el caràcter parasitari de l’economia capitalista, amb un pes creixent de l’activitat especulativa, que al seu torn ha disparat la influència de bancs i de tot tipus d’institucions financeres no bancàries (com els fons d’inversió), autèntics capitans de la concentració i la monopolització capitalista –Santander té els tentacles estesos sobre el negoci immobiliari, l’armamentístic, la “innovació educativa”, els mitjans de comunicació, etc.– A nivell social, els processos descrits han atiat la polarització i la proletarització, intensificant la despossessió de la classe treballadora. Tant la contestació i el rebuig polític que això ha desfermat (en forma de desafecció per les institucions parlamentàries, o de cicles de protesta i mobilització), com la competència ferotge ascendent entre països, han propiciat l’expansió de formes estatals més autoritàries i militaritzades. Llegim el procés de rearmament a escala mundial, per exemple, en la imposició per part de l’OTAN als membres de l’UE d’arribar al 5% del pressupost en despesa armamentística abans del 2030; també en els plans de restablir el servei militar obligatori a diferents indrets, per no parlar de les ingerències armades dels EEUU, com és el cas recent de Venezuela. El quadre explicita fins a quin grau de profunditat el context de guerra es troba lligat al de crisi del sistema capitalista i de pèrdua d’hegemonia del bloc atlantista. Hem de tenir clar que la guerra no és més que la continuació (per mitjans molt més crus) de la política de repartiment de mercats, influències i recursos que orquestra el capital per extreure guanys de marges de benefici cada vegada més estrets. L’OTAN, des de l’inici, ha actuat com a darrer bastió per al manteniment del negoci a tot cost.
Per conèixer com el conjunt de processos político-econòmics que han emmotllat la història recent han donat forma al sistema universitari és important no perdre de vista que, per molt que la seva realitat subvencionada el presenta com a font d’aprofitament d’accés universal, educació pública significa educació estatal; i, en el nostre cas, estatal significa capitalista. Les necessitats d’un Estat que, per dir-ho de forma àgil, té com a base funcional la unificació del poder de la burgesia i la desorganització dels interessos comuns dels treballadors, fan dels centres d’estudis un espai vital per a la reproducció tècnica i ideològica d’una força de treball que s’adeqüi al sentit comú burgès –tanmateix, i precisament per això, la universitat és per definició un espai de conflicte i lluita de classes–. A la universitat s’afirma i es naturaliza el model capitalista com l’únic possible, i els seus límits estructurals –les crisis– es redueixen a esculls que la iniciativa privada i la competitivitat empresarial han de revertir, una base neoliberal alimentada pel pes creixent d’agents com Santander als campus. Parlam d’un sistema educatiu marcat per uns nivells d’infiltració de capitals privats tals que redueixen la seva dimensió “pública” a mer embolcall, fins al punt d’acomodar continguts acadèmics, plans d’estudis i la distribució del finançament a les prioritats del mercat. A l’Estat espanyol, aquesta infiltració ha crescut així com queia la inversió estatal en educació –entre 2005 i 2018, un 20%–. L’estiu passat el govern PSOE-Sumar retallà 1.000 milions d’euros del Ministeri d’Educació, alhora que n’injectava 4.000 al de Defensa. [2] Veim, a més, com la dependència universitària de multinacionals que alimenten l’escalada bel·licista converteix aquestes institucions educatives (com és el cas de la UIB) en col·laboradores de la normalització de la guerra imperialista i del genocidi.
En el nostre cas, hem pres Banco Santander com a agent monopolista paradigmàtic per entendre la neoliberalització político-econòmica (i educativa) de l’Estat capitalista, de la qual és punta de llança en sentit global –es troba entre les 100 marques més valuoses i els 50 bancs més influents del món–. Aprofitant les retallades que han realitzat els governs, Santander s’ha implicat cada vegada més en aquest “servei públic”. Els models de gestió i les metes de l’àmbit empresarial han penetrat tant a la UIB que podem sentir dir al rectorat que no és possible tallar vincles amb Santander perquè això significaria negar l’educació pública a la societat mallorquina. Els exemples de la influència d’entitats bancàries com Santander a l’ensenyament universitari són molts i com més va més evidents; entre d’altres: l’expansió de valors d’emprenedoria; la decisió sobre quines àrees de recerca són prioritàries per mitjà d’injecció de beques i ajuts; la presència d’oficines i serveis bancaris al campus en detriment d’espais destinats a la socialització i l’associacionisme estudiantil; el finançament directe del pressupost universitari; la inversió en universitats privades (en alça històrica l’illa gràcies a les polítiques de PP i VOX); el suport a plans educatius dissenyats pel Fons Monetari Internacional (proves i indicadors PISA) o a l’anomenat ‘’moviment global de reforma educativa’’, del qual el Pla Bolonya n’és un dels fills més terribles i precaritzadors, etc.
Tots aquests elements són presents en l’estretíssima col·laboració de Santander amb la CRUE (Conferència de Rectors i Rectores de les Universitats Espanyoles), l’organisme que representa a totes les universitats públiques de l’Estat i a algunes de les més grans d’entre les privades. Aquesta cooperació fa de Santander l’empresa que més doblers inverteix en el sistema universitari espanyol: desenes de milions d’euros anuals, concretats en l’impuls de borses de treball, serveis financers, carnet universitari per estudiants que dona accés a ajuts i avantatges econòmics, sucursals, la gestió de l’App de la CRUE –que dona a Santander accés a dades de centenars de milers d’universitaris– i la promoció de concursos i beques de mobilitat i recerca que es publiciten com a “obra social”. D’altra banda, com hem dit, Santander influeix en la definició d’assignatures i currículums, marginant les ciències socials i les teories anomenades “no rendibles” (marxisme, ecologisme, etc. –a no ser que es passin pel túrmix de l’idealisme postmodern–). Diversos autors com Jurjo Torres han denunciat aquesta cooptació bancària fins i tot en forma de “currículum ocult”, mecanisme implícit de naturalització del capitalisme a escala cognitiva.
Ani Pérez, a Las falsas alternativas, revela que des d’inicis de segle Banco Santander no només ha ocupat el primer lloc en inversions educatives, sinó que alhora té la medalla de ser responsable de milers de desnonaments des del 2008 (entre els quals un 80% de famílies amb menors). I, per si no fos suficient, és segon al rànquing de bancs estatals que financen la indústria armamentística. [3] Segons dades del Centre Delàs, Santander ha contribuït amb un mínim de 2.442 milions de dòlars al finançament d’empreses d’armament que subministren armes a Israel des de fa deu anys. Entre elles Boeing, Rolls-Royce i Leonardo, que proporcionen caces, vehicles blindats, bombes guiades de precisió i míssils antitanc a les forces d’ocupació israelianes perquè perpetrin l’esgarrifós genocidi a Gaza. [4] A més, les seves inversions a la Palestina ocupada es dirigeixen a donar suport al sionisme i a la barbàrie que comporta en un ventall d’aspectes addicionals, com el finançament de corporacions que produeixen material antiavalots per reprimir al poble palestí, projectes energètics que destrueixen la terra i constructores que demoleixen llars ancestrals per fer avançar el projecte colonial sionista.
Abans d’acabar, podem oferir algunes xifres més per dimensionar la presència creixent de Santander a la UIB, només un dels més de 1.200 campus de fins a 21 països amb els que col·labora a través de Santander Universidades i la Xarxa Universia –amb un fort pes a Llatinoamèrica, reflectint mecanismes clàssics de dominació imperialista basats en l’exportació de capitals–. Des d’inicis del segle XXI, quan s’intensificà la financerització privada de les universitats públiques, el banc ha invertit 2.000 milions d’euros a l’àmbit educatiu. El 2017 donà 50.000 beques a alumnes, professors i emprenedors universitaris. El conveni que té la UIB amb Santander implica beques i ajuts a l’emprenedoria i a l’ocupabilitat. A canvi, la UIB ha de recórrer als serveis de la multinacional en matèries variades com informàtica, tecnologia, comerç, serveis d’ocupació, suport digital, ús corporatiu de comptes bancaris, implantació d’oficines i aules tecnològiques, etc. En total, la col·laboració iniciada l’any 2019 representa una inversió de més de 2 milions d’euros a la UIB (uns 300.000 euros a l’any). Després del recorregut, a ningú no li pot passar per alt com el creixement de la institució pública d’ensenyament superior de les Illes Balears es troba intricat econòmicament i ideològicament amb l’embat bèl·lic que promou l’imperialisme per salvar els marges de benefici, genocidi a Palestina inclòs.
Anàlisi, organització, acció; només hi ha una manera de lluitar per una UIB realment pública, de qualitat, universal, al servei de la classe treballadora: expulsar Santander de la UIB, combatre la complicitat del rectorat amb la guerra imperialista.
COORDINADORA CAROT, PROU COMPLICITAT!
NOTES
[1] Vladimir Lenin: L’Imperialisme, fase superior del capitalisme (2016). Consulta gratuïtament aquí: https://www.marxists.org/catala/lenin/1917/imperialisme/imperialisme.pdf.
[2] Sánchez eleva en 4.000 millones el presupuesto militar y recorta 1.000 millones en Educación, Diario Socialista: https://diariosocialista.net/2025/06/09/sanchez-eleva-en-4-000-millones-el-presupuesto-militar-y-recorta-1-000-millones-en-educacion/
[3] Ani Pérez Rueda: Las falsas alternativas (2023). Consulta gratuïtament aquí: https://viruseditorial.net/wp-content/uploads/2024/05/las-falsas-alternativas-2.a-ed.-ampliada-1.pdf.
[4] Informe del Centre Delàs sobre la banca armada i el genocidi a Gaza: https://centredelas.org/publicacions/bancaarmadaigenocidi/.
