Aquest article, originalment escrit en francès, ens arribà el setembre de 2025 des d’un camp de refugiats d’Uvira, est de la RDC. Fa mesos també es publicà al núm. 936 de l’Estel. Tot i el pas del temps, els continguts són de plena actualitat. Els processos de dominació imperialistes i neocolonials a l’Àfrica, en el marc de la crisi capitalista global, no fan més que créixer. El llegat de revolucionaris i alliberadors de la talla de Sankara o Lumumba es mantenen vius, p. e. entre les experiències de construcció de l’Aliança d’Estats del Sahel. Tanmateix, altres realitats més fosques com les guerres al Sudan i a Somàlia mostren que l’imperialisme no deixa d’involucrar-se en la desestabilització i l’espoli del continent. Directament, amb tractats de pau com el de passat estiu entre la RDC i Ruanda; o per mitjà de satèl·lit a la zona (com Somalilàndia) que compten amb suport i es troben sota influència dels “amics americans” a l’Àsia Occidental: EAU, Aràbia Saudita i el que no falla mai, Israel.
Kinshasa [capital de la RDC] i Washington han conclòs un acord estratègic que vincula seguretat i explotació minera. Però, en un context de guerra a l’est del país, algunes veus denuncien la hipocresia occidental, la depredació organitzada i un futur sempre incert per a les poblacions congoleses.
La regió del Kivu, situada a l’est de la República Democràtica del Congo, continua afrontant una crisi humanitària alarmant. Els conflictes armats relacionats amb la invasió ruandesa i l’M23 persisteixen, afectant greument la vida de milions de persones.1 Segons les darreres estimacions, prop de cinc milions de congolesos es troben actualment desplaçats a causa de la violència, mentre que més de 26 milions no tenen accés a ajuda humanitària essencial. Pobles sencers han estat arrasats, les ciutats de Goma i Bukavu ocupades des de l’inici d’aquest any, famílies separades i infants reclutats a la força. La violència persisteix i es manifesta en totes les seves formes malgrat les converses de Doha i els acords de pau de Washington: atacs, violacions, execucions sumàries… Més enllà de les xifres, és el drama humà el que colpeja amb més força. Als camps de desplaçats, les famílies viuen en condicions precàries, mancats de menjar, aigua potable i assistència mèdica. Els infants, obligats a abandonar l’escola, afronten un futur incert. Molts pateixen malnutrició severa, amb conseqüències devastadores per al seu creixement i desenvolupament.
La majoria dels humanitaris han abandonat la zona, fugint no sols de la guerra, sinó també de la interrupció del finançament de l’USAID, que era el principal donant humanitari, deixant així les víctimes dels conflictes i la població al seu trist destí2. És difícil veure cada dia l’angoixa de les mares que constaten que els seus fills ploren de gana, o dels pares impotents davant la manca de recursos per cobrir les necessitats de la família. Molts no tenen més que un àpat al dia a repartir entre tots, quan alguna ajuda insignificant aconsegueix encara arribar.
El més preocupant d’aquesta tragèdia congolesa és el silenci que l’envolta i que persisteix. Mentre el món sembla girar l’atenció cap a altres crisis, el conflicte a Kivu i a la RDC resta àmpliament ignorat. Els mitjans informen esporàdicament dels esdeveniments, però són pocs els qui mesuren l’abast del sofriment que s’hi desenvolupa. Aquesta manca de visibilitat també comporta una absència de mobilització i solidaritat per part dels pobles occidentals davant les guerres a l’Àfrica.
És imperatiu que la comunitat internacional escolti la crida desesperada del poble del Kivu. Una mobilització significativa és necessària per aportar ajuda humanitària, restaurar la pau i donar suport als esforços de reconstrucció.
El febrer del 2025, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va exigir la retirada dels rebels i la cessació dels suports mutus entre Ruanda i la RDC. No obstant això, sobre el terreny, la pau continua essent fràgil i difícil d’establir. Les esperances generades per les declaracions internacionals xoquen amb una realitat en què els enfrontaments continuen afectant diàriament la vida dels congolesos.
El 27 de juny del 2025 va tenir lloc un gir històric quan Kinshasa i Kigali [capital de Ruanda] van signar un acord de pau a Washington sota la mediació dels Estats Units. Aquest acord preveu no sols el desarmament dels grups armats i el retorn dels refugiats, sinó que introdueix també un component econòmic crucial: un accés facilitat als minerals estratègics de la RDC a canvi d’un suport més gran a l’estabilitat del país. Tanmateix, aquest enfocament genera preocupacions. Molts hi veuen una maniobra imperialista, en què els Estats Units cerquen establir-s’hi de manera duradora després de la hipocresia i la inacció europees i xineses, fins ara predominants, modificant així la dinàmica de l’espoliació que ha prevalgut durant dècades3.
La Unió Europea, tot i ser oficialment crítica envers el M23 i Ruanda, continua vinculada a l’economia de guerra a través d’acords miners amb Kigali, la qual cosa complica encara més la situació. La RDC posseeix prop del 70% de les reserves mundials de cobalt, així com vastos jaciments de liti, coure i coltan, recursos que situen el país al centre de la transició energètica mundial. Per al poble congolès, l’objectiu prioritari continua essent la pau i la seguretat. Els beneficis miners no s’han de fer en detriment de les poblacions locals, que continuen vivint en condicions precàries malgrat la riquesa natural de la seva terra.
ONG’s i organitzacions locals denuncien un «bescanvi desigual»: lliurar les riqueses del subsòl a canvi de garanties de seguretat incertes, sense una inclusió real de les comunitats locals en els beneficis. El jaciment de Manono, un dels més grans del món, genera fortes tensions, mentre que la població del Kivu, cansada de pagar sempre el preu d’aquesta guerra de producció internacional, només vol una cosa: la pau.
JUSTIN KASHARA
NOTES EDITORIALS
- El Moviment 23 de març (M23) és una organització armada majoritàriament tutsi establerta a l’est de la República Democràtica del Congo i finançada per l’Estat veí, Ruanda. La seva existència es troba relacionada amb els escenaris posteriors al genocidi ruandès (1994), en concret les migracions massives de hutus cap a la RDC, entre les quals es desplaçaren part de les forces polítiques i militars d’aquest grup que havien encapçalat les matances de tutsis (minoria que, des del segle XIX i per imposició del colonialisme belga, actuava com a casta dominant a Ruanda). ↩︎
- USAID (Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional), recentment desmantellada per l’administració Trump, mai no fou una simple institució d’ajuda humanitària. Des de la seva fundació als anys 60, ha estat denunciada com a instrument imperialista dedicat a intervenir i influir en polítiques d’altres Estats, tombar processos revolucionaris i preparar el terreny ideològic per a tota mena de cops d’Estat. Per exemple, entre 2017 i 2024, l’USAID va injectar més de 1.000 milions de dòlars a l’oposició veneçolana. ↩︎
- Per aprofundir en la temàtica, podeu llegir l’article que ens cedí Rosa Moro Què passa a la República Democràtica del Congo? ↩︎
