L’estiu del 2025, diversos brigadistes organitzats pel col·lectiu internacionalista basc Askapena viatjaren al Brasil per conèixer amb més profunditat la llavor i els fruits revolucionaris del Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra(MST). Gràcies a la seva generositat, oferim en dues parts la seva crònica de l’experiència. Aquí teniu la segona (podeu consultar la primera part a: https://butlletibam.cat/mst-font-dinspiracio-pels-moviments-populars-i/)
L’AGROECOLOGIA ÉS EL CAMÍ
Aquestes setmanes hem pogut comprovar que per a l’MST l’agroecologia és el camí. L’aposta per l’agroecologia va molt més enllà d’optar per un sistema de producció agroalimentari concret. L’agroecologia vertebra el moviment de les sem terra en la mesura que es troba connectada amb la seva manera d’entendre la lluita.
COLONIALISME, RESISTÈNCIA INDÍGENA I ACCÉS A LA TERRA
A l’Escola Nacional Florestan Fernandes (ENFF) tenguérem l’oportunitat d’’acostar-nos un poc als darrers 500 anys d’història del Brasil de la mà de Casia i Douglas. Ens explicaven que per entendre la desigualtat en l’accés de la terra cal remuntar-se al procés de colonització dels imperis portuguès i espanyol. Una infinitat de pobles originaris indígenes poblaven el territori al segle XV; el més nombrós, el tupí guaraní. És important ressaltar que, des de l’inici de la colonització, s’han originat formes de resistència indígena a les que posteriorment s’han unit les lluites dels pobles quilombolas –les comunitats d’origen africà que s’escapaven del treball esclau– i dels pobles camperols.
Amb la colonització, s’establí progressivament un mercant internacional de productes agrícoles. En primer lloc, la fusta de l’arbre pau brasil, que s’emprava a les tintures, i en segon lloc, la canya de sucre, que introduí el monocultiu, el treball esclau i la necessitat de grans extensions de terra. Amb la dominació europea, començà el tràfic de persones esclavitzades provinents d’Àfrica.
Però com s’ha mencionat, els pobles organitzaven la resistència enfront del colonialisme. Al segle XVII tengué lloc la Guerra del Palmares entre les autoritats colonials portugueses i el Quilombo dos Palmares, una comunitat de persones negres cimarrones –fugades del treball esclau– que s’havien establert a les muntanyes del Brasil. Al segle XVIII, quan s’incrementà l’extractivisme d’or tengué lloc la lluita del poble guaraní. Al segle XIX, es continuaren alimentant aquestes lluites per la independència fins que l’any 1822 s’aconseguí la independència del Brasil. No obstant això, el procés fou diferent al d’altres indrets d’Amèrica Llatina. Les revoltes no donaren lloc a guerres per la independència i, tot i que sobre el paper acabà la colonització, el Brasil es convertí en una monarquia que descendia directament de la família reial portuguesa.
El 1850, amb la denominada “Llei de terres”, canvià la propietat de la terra. Les terres passaren de ser de la Corona a ser de propietat privada. En aquest procés de privatització de la terra es produí una regularització a la qual se suposa que qui es trobava cultivant la terra havia de realitzar un registre i una compra de la mateixa. Però la llei no estava pensada per fer viable l’accés a la terra i moltes indígenes, quilombones i camperoles –que no coneixien el portuguès ni tenien doblers– no pogueren realitzar els tràmits necessaris. Tot plegat tengué com a conseqüència que molts hagueren de partir del camp, originant un gran èxode rural que donà continuïtat a la dependència dels propietaris de la terra. L’altra cara de la moneda fou aquesta classe dominant, que s’adjudicà terres que mai no havien cultivat. Tal i com ens explicaren, d’aquesta manera “s’esclavitzà la terra” i les conseqüències encara s’arrosseguen a l’actualitat.
A principis del segle XX, la caiguda dels preus del cafè desembocà en una crisi agrària que reduí la producció, fenomen que provocà l’impuls de la industrialització per substitució d’importacions.
LA HISTÒRIA RECENT DE LA LLUITA PER LA TERRA I LA QÜESTIÓ AGRÀRIA
L’any 1964 tengué lloc el cop d’Estat que sumí al Brasil a una dictadura fins el 1985. En aquest temps s’ampliaren les carreteres i l’expulsió del camperolat aprofundí en l’èxode rural en curs.
Els canvis que s’esdevingueren durant el segle XX afectaren de ple al camperolat. En aquest context, començaren a sorgir organitzacions camperoles, base del que més tard fou l’MST. Sorgiren les Ligas Camponesas, la ULTAB (Unió de Llauradors i Treballadors Agrícoles del Brasil) i MASTER (Moviment d’Agricultors Sense Terra). La dictadura debilità aquestes organitzacions i el 1962, sota la influència dels EEUU, proposà una Reforma Agrària com a forma d’acabar amb les revoltes camperoles.
Dos anys mes tard –el 1964– i com a resultat del desenvolupament de la Reforma Agrària, s’establí l’Estatut de la Terra, que regia l’ús i la propietat de la terra i establia la “funció social de la terra”, que més endavant fou clau per les reivindicacions de l’MST a través de les ocupacions de terra. El 1975, emmarcada en la Teologia de l’Alliberament, sorgí la CPT (Comissió Pastoral de la Terra), que defensà els drets dels treballadors i dels pobles en la matèria agrària.
El 1984, i com hem mencionat a la primera part de la crònica, sorgí l’MST. Cal subratllar que gràcies a l’ocupació de terres organitzades a través dels campaments, 450.000 famílies han aconseguit accés a la terra en aquests 40 anys de lluita. Les sem terra lluiten per la terra a través d’ocupacions i utilitzen la Reforma Agrària Popular com a forma de democratitzar-ne l’accés, amb l’horitzó últim del socialisme. Com ens mostraven, per l’MST el canvi estructural del sistema ha de passar per una Reforma Agrària per mor de la qüestió colonial i per la necessitat de construir el socialisme.
Tal i com explica Daniel Pascual, coordinador de la CUC (Comitè d’Unitat Camperola) de Guatemala amb qui poguérem coincidir uns dies, l’MST també té una articulació internacional amb el camperolat d’Amèrica Llatina a través de la Via Campesina (1993). Sorgí com a moviment camperol global contra el neoliberalisme i per la sobirania alimentària i a través de la Coordinadora Llatinoamericana d’Organitzacions del Camp, la CLOC (1994), que neix de les necessitats de construir un espai autònom per les organitzacions camperoles. La Via Campesina, com a articulació global, inclou a la CLOC com una de les organitzacions membre al continent.
Si param atenció al darrer quart de segle, podem veure com s’ha aprofundit en el model d’agricultura industrialitzada sense camperolat propi del sistema capitalista, que ha provocat un gran canvi a la producció agrícola. Per una banda, a causa de la reorganització del mercat internacional, i per altra banda a causa del control de la producció que exerceixen les transnacionals. A la darrera dècada, a aquesta amenaça cal que hi sumem la digitalització i la financerització de l’agricultura. El sector financer ha convertit la producció d’aliments en una mercaderia al servei de l’especulació. Això fa que la terra es revalori i dificulti la posada en pràctica de la Reforma Agrària. Com ens senyalaren, “l’Estat es resisteix a desenvolupar la Reforma Agrària perquè això deixaria la terra fora de l’especulació”.
Durant el mandat de Bolsonaro (2019-2022) es feu un canvi a les lleis perquè es pogués vendré el lot dels assentaments de la Reforma Agrària amb el risc que es tornàs a produir una concentració de terres en mans de la classe dominant. Una altra amenaça per l’MST és la composició del Senat. El grup més fort constitueix precisament l’agronegoci, seguit de l’evangelista i del lobby de les armes. Aquests grups tenen força i, segons ens expressen, són una amenaça pel Brasil. És precisament aquesta situació política la que obliga a l’MST a incidir a les institucions i a plantejar una alternativa ferma contra l’agronegoci per mitjà de la massificació de l’agroecologia.
DE L’HORT MANDALA A L’AGROFORESTERIA
L’agroecologia és la base del sistema productiu i el camí que caminen les sem terra, però com hem pogut conèixer l’MST organitza la producció agroalimentària de manera diferent segons l’escala. Tant a l’ENFF com als campaments –on la superfície cultivable és més limitada– tenen horts mandala: horts que incorporen cultius associats que segueixen formes circulars. Aquest maneig els permet un bon aprofitament del sòl, una labor mínima, una gran diversitat de cultius, així com l’abastiment parcial de les necessitats alimentàries. També compten amb petits llavorers i amb horts medicinals amb els que omplen el rebost per preparar remeis naturals.
A més de la finalitat productiva i ecològica, el sector de producció serveix com a acostament al camp, ja que moltes de les persones que arriben als campaments venen de l’àmbit urbà. Els treballs a l’horta també serveixen per cohesionar la comunitat i per aprendre a treballar la terra de cara a poder viure d’aquesta a l’assentament. El treball a l’hort és diari i el més habitual és que cada dia s’encarregui dels treballs un nucli de base del campament. En aquest procés d’aprenentatge a través del mètode campesino/a a campesino/a, les acampades incorporen els sabers camperols i, per aprofundir, l’MST organitza cursos d’agroecologia, agroforesteria i agropecuaris a l’Escola Rosa Luxemburg de l’ENFF. Tanmateix, a causa de l’extensió reduïda de les zones cultivables, als campaments la gent no pot viure del treball a la terra i moltes persones es veuen obligades a treballar fora.
Als assentaments, on el més habitual és que el lot de cada família sigui d’almanco una hectàrea, la forma de cultiu escollida –en els casos que hem conegut– és anomenada agroforesta. Cada família viu del lot, tot i que en ocasions han de complementar amb treballs a l’exterior. S’alimenten del que produeixen i venen l’excedent. El sistema agroforestal es composa de línies permanents d’espècies perennes com l’arbre de la banana o l’arbust del cafè i cultius anuals d’hortalissa entre les files. Aquests sistemes integren elements propis de la natura amb pràctiques agroecològiques. Se cerca imitar d’alguna manera la successió natural d’espècies per crear ecosistemes més resilients i biodiversos que aportin fruita, llenya o encoixinat vegetal per garantir la cobertura del sòl. A més, les diferents planetes accedeixen a diferents estrats del sòl, cosa que facilita la distribució dels recursos hídrics i dels nutrients. En definitiva, l’agroforesteria preserva la matèria orgànica i la humitat i protegeix la natura tot integrant arbres i producció d’aliments, procés que incideix en què tot es faci de manera col·lectiva.
Tot i que no el poguérem visitar, ens comentaren que en els casos que la superfície de l’assentament és major i on les condicions ho permeten –com a Rio Grande do Sul– cultiven grans extensions d’arròs. Posen l’atenció en què des de l’agroecologia i amb la producció organitzada mitjançant cooperatives, poden fer front a l’agronegoci. De fet, l’MST és el major productor d’arròs ecològic de Llatinoamèrica. D’alguna manera, la gran varietat de climes i de tipus de sòl, permet organitzar una diversificació de cultius de manera col·lectiva que posteriorment arriba als diferents indrets on s’organitza l’MST.
L’ORGANITZACIÓ ECONÒMICA DELS ASSENTAMENTS
Les famílies assentades tenen una producció diversificada que també aporta viabilitat econòmica. La comercialització l’organitzen a través de cooperatives que fan part orgànica de l’MST i són la seva base econòmica. Amb el marge que les cooperatives afegeixen als productes, generen fons per despesa comuna i, a més, retenen un 20% del que venen les productores i els hi tornen al final de l’any. La majoria de la producció que arriba a la cooperativa es destina a abastir el Programa d’adquisició d’aliments i el Programa de berenar escolar. Programes de compra pública a petits agricultors. També preparen senalles per a famílies i una altra part important de la producció la comercialitzen directament a les Fires de la Reforma Agrària que organitza l’MST. En el cas de la cooperativa Comuna da Terra de Mario Lago, tenen una zona de processament mínim per hortalisses i llegums. Allà, a més de preparar les comandes, poden pelar les iuques o els fesols.
A escassos quilòmetres, al mateix assentament, hi ha la cooperativa de dones COMATER. Començaren 22 dones i, avui, ja són prop de 50. Produeixen aliments agroecològics sense agrotòxics que respecten la natura i garanteixen aliments saludables. A més, les dones camperoles s’articulen políticament i contribueixen als debats del sector de gènere de l’MST.
REPTES I PREOCUPACIONS DE LES PERSONES ASSENTADES
A mesura que passaven els dies, poguérem veure com les persones assentades ens transmetien les seves preocupacions sobre els límits de la Reforma Agrària i la importància de la Reforma Agrària Popular que planteja l’MST des de fa uns anys. Sergio ens relatava que segons el seu punt de vista l’INCRA (Instituto Nacional de Colonització i Reforma Agrària) no prepara la porta de sortida que dona entrada al següent, i això genera que a alguns lots hi hagui deixadesa del treball agrícola i s’obri la porta a l’especulació. Tot plegat genera que alguns lots puguin acabar en mans de persones que no tenen cap interès per cultivar la terra, sinó que la seva major motivació és la casa. També trobava a faltar un suport permanent al camperolat i considerava imprescindible tornar a enfortir la formació. Recordava amb nostàlgia com, als anys 90, molts dels que ara formen part de la cooperativa vivien en constant formació política de la mà de la Comissió Pastoral de Base (CPB) i relacionava directament el no haver mantingut aquella estructura formativa amb la desmobilització d’una part de les persones assentades actualment. Segons les seves paraules, “no tenir una base ideològica forta condueix a actituds cada vegada més individualistes”. També incidia en la importància de “transmetre l’amor per la terra”. Mariano també afegí que la introducció del monocultiu de canya de sucre a la zona perjudicà directament l’estructura organitzativa de l’assentament per l’impacte socioeconòmic que tengué.
Igual que a altres llocs del món, diferents assentats amb els que poguérem conversar –Sergio, Reja, Ivani i Mariano– ens explicaven el problema de l’accés a les ajudes públiques, ideades per l’agronegoci i no per l’agricultura familiar i que constantment posen traves burocràtiques. I també ens traslladaren l’envelliment del sector i la manca de relleu generacional. Per tot plegat repensen les relacions amb la joventut i les relacions camp-ciutat, amb l’esperança en què la tendència sigui el retorn al camp. Aquestes relacions entre el rural i l’urbà també les treballen amb un mercat setmanal a la capital. Les fires de la Reforma Agrària els hi donen visibilitat i generen un pont amb les persones de la ciutat. A més, això contribueix a estrènyer les relacions amb altres moviments polítics. També hi ha dinàmiques perquè persones de l’entorn urbà s’acostin al rural. De fet, al propi assentament Mario Lago, cada diumenge hi ha jornada de treball col·lectiu als lots. I a la ciutat, han crescut altres iniciatives impulsades per l’MST com Maos Solidárias, que fan un treball de base a través de les cuines col·lectives amb les que preparen marmitas –tuppers amb racions de menjar–, i també a través de programes d’alfabetització.
Cal destacar que la tasca que duen a terme les persones assentades al Mario Lago van més enllà de l’assentament, ja que es troben a Ribeirão Preto, batejada com la capital de l’agronegoci del Brasil per mor de l’explotació intensiva del monocultiu de la canya de sucre. És a dir, la lluita quotidiana qüestiona el model agrícola que impera al país en general i a la zona en particular. I és que la producció de canya de sucre no es destina al costum intern; la majoria és sucre per exportar o per obtenir etanol, que moltes vegades no pot ser considerat energia renovable perquè és major l’energia fòssil introduïda al procés productiu que l’energia neta que s’obté a partir del biocombustible. Tal i com ens explicava Joaquim, el model funciona perquè el sector es nodreix de subsidis. Quelcom similar succeeix amb el monocultiu de la soja. El 75% va a l’exportació i té com a destí l’elaboració de pinsos per a ramaderia industrial. A més de gestionar els seus lots, Mariano ens explicava que té una tasca de custodia del territori, ja que també s’encarreguen de protegir les àrees de reserva legal, una porció de terra amb vegetació nativa que correspon a cada possessió rural i que cada vegada són més objecte d’incendis intencionats a la zona, amb un clar interès especulatiu.
L’AGROECOLOGIA COM A APOSTA POLÍTICA DEL MOVIMENT
Com hem mencionat, l’MST té com a eina principal de lluita l’ocupació de terres; però, quin és el model de producció a aquestes terres? L’agroecologia no s’integrà al Moviment des del principi. El canvi es correspon amb l’auge de les multinacionals de l’agronegoci a inicis d’aquest segle. Fou llavors quan l’MST comença a apostar fortament per l’agroecologia arrel del debat i de la crítica del model de l’agronegoci, que es consolidà al seu IV Congrés Nacional (2000) amb la publicació de Nuestros Compromisos con la Tierra y con la Vida. A aquella aposta s’aprofundí posteriorment amb la posada en marxa d’un nou model tecnològic als assentaments, establint que l’agroecologia havia de guiar les pràctiques productives del Moviment.
Al marc de les 22 Jornades d’Agroecologia a les que poguérem acudir a Curitiba (Paraná), a una visita de camp a l’assentament Contestado, tengué lloc per part de Débora Nunes la xerrada “La massificació de l’agroecologia i l’accés a les tecnologies apropiades”. Nunces, que forma part de la Coordinació Nacional de l’MST, explicava que la Reforma Agrària Popular és la massificació de l’agroecologia i que l’MST vol accelerar aquest procés. Assegurava que “és possible alimentar al món amb producció agroecològica i que ha de ser accessible per a tothom”. Segons el seu punt de vista, els fronts clau per dur a terme aquesta massificació són: els bioinsums, la indústria associada al processat i la mecanització. Avancen en la relació amb la Xina precisament per aconseguir dispositius adaptats a l’agricultura familiar. Per una banda, biofàbriques de microorganismes que accelerin el procés de compostatge; i per altra banda, maquinària adaptada a l’agricultura camperola. De fet, ja fan proves per adequar a les característiques del sòl, els tipus de cultius i les costums del Brasil la maquinària importada des de la Xina.
Una altra aportació interessant durant les jornades fou l’anàlisi sobre l’agricultura capitalista al Brasil a la que traçaren una continuïtat entre la història colonial i la crisi ambiental actual. També es feu anàlisi de la història del capitalisme a través dels cicles d’acumulació del capital que es produeixen als moments de crisi, tot posant el focus en què els períodes entre una crisi i la següent cada vegada es redueixen més, i en què els canvis no són abruptes i que l’estructura de sistema-món que preval fa que el poder capitalista s’articuli en aquests centres d’acumulació mitjançant l’agricultura capitalista i l’extractivisme. Segons el ponent Andrei Cornetta, el capitalisme té dues formes de rearticulació després d’aquestes crisis. Per una banda, a través de la innovació tecnològica, a partir de la qual una nova font energètica i una nova matèria primera donen lloc a una nova tecnologia. I, per altra banda, a través de la transició energètica, a la qual un canvi a la matriu energètica cerca augmentar l’energia disponible per al creixement de l’economia capitalista. Això ajuda a la reestructuració econòmica al preu d’intensificar l’explotació de la naturalesa. Són dos exemples que duen de la mà l’actual disputa pel territori, que es troba vinculada a l’extractivisme de minerals per a la digitalització i amb el desplegament de macroprojectes d’energies renovables; també, amb l’acaparament de terres per al monocultiu de l’agronegoci. Andrei convidà al públic a aprofitar les crisis del capital com a oportunitat de canvi i a començar a superar el capitalisme ampliant els territoris on aquest no opera per complet, el que resultà una aclucada d’ull als campaments i els assentaments de l’MST.
Com a tancament de les jornades hi hagué una tertúlia entre tres figures importants pels sem terra. Ens permeté acostar-nos als debats actuals dintre i fora del Moviment. Hi participaren persones com Makota Celinha, coordinadora general del Centre Nacional d’Africanitat i Resistència Afro-Brasilera; Leonardo Boff, filòsof i ecologista; i João Pedro Stedile, economista i personalitat destacada dins el Moviment. El darrer posà l’accent en examinar les “sortides” capitalistes a la crisi sistèmica: major apropiació i privatització de béns naturals per convertir-los en mercaderia, guerra capitalista i una ideologia que fa ressorgir idees feixistes que sembren l’odi contra les minories i els treballadors. Stedile insistí en què l’exercici del poder del poble és als carrers, no als parlaments: “Allí hi ha la lluita política de masses, per molt que ara ens trobam a un moment històric de disminució del moviment de masses”, digué. Conclogué que el temps històric de sortir de la crisi dependrà de què el poble s’organitzi i lluiti. Aterrant la qüestió a la realitat, insistí en assumir responsabilitats, corregir errors i afrontar reptes, ja que en les seves paraules “com més esperem, més es prolongarà la crisi”.
Voldríem acabar aquesta crònica tot remarcant que el mateix que menciona Stedile ho hem vist reflectit a diverses converses amb militants de l’MST. Tenen clar l’objectiu, assumeixen amb honestedat els seus errors i els seus encerts, afronten el repte que suposa massificar l’agroecologia i tenen una gran determinació per continuar amb la lluita. Sens dubte, això ens omple de motivació al nostre retorn a Euskal Herria. Com diuen les sem terra: Internacionalizemos a luta, internacionalizemos a esperança.
