Publiquem aquesta entrevista a Ghassan Kanafani, brillant escriptor i militant del Front Popular per l’Alliberament de Palestina, per engrescar la reflexió i la pràctica antiimperialista a Mallorca. Les companyes de Samidoun, xarxa de presos polítics palestins, ens han cedit el text en anglès, originalment publicat en àrab al nombre 36 de la revista Shu’un Filastiniyya (Afers Palestins), de juliol de 1974.

Entrevista publicada per primer cop: amb el màrtir Ghassan Kanafani

Shu’un Filastiniyya ha obtingut el text complet d’una conversa privada inèdita realitzada per un escriptor suís especialitzat en la literatura de Ghassan Kanafani. Feta unes poques setmanes abans de l’assassinat del màrtir de la resistència palestina [N. del T.: a mans del Mossad], aquesta entrevista va passar a formar part de l’estudi acadèmic d’aquest escriptor sobre el treball literari de Ghassan Kanafani.

Ghassan, em pots contar alguna cosa sobre la teva experiència personal?

Penso que la meva història reflecteix uns orígens palestins extremadament tradicionals. Vaig deixar Palestina quan tenia onze anys i venia d’una família de classe mitjana. Mon pare era advocat i jo estava estudiant a una escola missionera francesa. De sobte, aquesta família de classe mitjana va col·lapsar i ens vam tornar refugiats, i mon pare va deixar de treballar immediatament per les seves profundes arrels de classe. Per ell, ja no tenia sentit continuar treballant després de sortir de Palestina. L’hauria forçat a abandonar la seva classe social i moure’s a una classe inferior. Això no és fàcil. Pel que fa a nosaltres, vam començar a treballar com a nens i adolescents per sostenir la família. Jo vaig poder continuar la meva educació pel meu compte a través del meu treball com a professor en una de les escoles primàries del poble, que no requeria unes competències acadèmiques altes. Era un començament lògic, ja que em va ajudar a continuar estudiant i a acabar l’escola secundària mentrestant. Després, em vaig matricular a la universitat (Universitat de Damasc), al departament de Literatura Àrab. Hi vaig estar tres anys, després dels quals vaig ser expulsat per raons polítiques. Llavors vaig anar a Kuwait, a on em vaig quedar sis anys. Allà vaig començar a llegir i escriure.

La meva carrera política va començar el 1952, quan tenia catorze o quinze anys. Aquell mateix any, o l’any 1953, vaig conèixer el Dr. George Habash per casualitat a Damasc. Jo estava treballant com a corrector a una impremta. No recordo qui em va presentar Al-Hakim [1], però la meva relació amb ell va començar en aquell temps. Em vaig unir immediatament a les files del Moviment Nacionalista Àrab, que ara està representat per una minoria significativa al govern de Kuwait. El 1960 se’m va demanar que em mudés al Líban per fer feina al diari del partit. El 1967 se’m va demanar que treballés amb el Front Popular per l’Alliberament de Palestina, que és la branca palestina del Moviment Nacionalista Àrab. El 1969 vaig començar la meva feina al diari Al-Hadaf, on continuo treballant.

Vas començar a escriure com a resultat dels teus estudis en literatura àrab?

No, crec que el meu interès en la literatura àrab va començar abans dels meus estudis. Sospito que aquest interès meu va ser el resultat d’un complex, si la memòria no em falla. Abans de sortir de Palestina, estava estudiant en una escola missionera francesa, com he mencionat abans. Això em va causar molts problemes. Els meus amics sempre se’n reien de mi perquè l’àrab no m’anava bé. Aquesta percepció no era clara quan estàvem a Palestina per la meva classe social, però quan vam deixar Palestina, els meus amics eren d’una classe social diferent i se’n van adonar immediatament que el meu àrab era pobre i recorria a expressions estrangeres en les converses, o sigui que em vaig concentrar en l’àrab per gestionar aquest problema meu. Això era probablement l’any 1954. Crec que em vaig trencar la cama aquell any en un accident. Vaig haver d’estar al llit sis mesos. Va ser llavors quan vaig començar a llegir en àrab de debò.

Penso que podem citar molts exemples al llarg de la història de gent que ha “perdut” la seva llengua i, per tant, l’estan intentant recuperar. Creus que aquest procés desenvolupa a una persona políticament?

No ho sé. Pot ser que així sigui. Personalment, vaig ser polititzat d’una altra manera. Em vaig involucrar en la política aviat perquè vivíem al camp. Així doncs, estava en contacte directe amb els palestins i els seus problemes en aquell ambient trist i emotiu que vaig experimentar de petit. No em va ser difícil descobrir les arrels polítiques de l’entorn en què vivia.

Quan vaig començar a donar classes, enfrontava grans dificultats amb els nens a qui ensenyava al camp. Sempre m’enfadava quan veia a un nen dormint a classe. Aleshores, simplement, vaig descobrir per què: aquests al·lots estaven treballant durant la nit, venent dolços o goma de mastegar o alguna cosa així als cinemes i als carrers. Naturalment, venien a classe molt cansats. Una situació així immediatament porta a la persona a l’arrel de la qüestió. Se’m va fer palès que la son de l’infant no resultava del seu menyspreu per mi o el seu odi a l’educació, de la mateixa forma que no tenia res a veure amb la meva dignitat com a professor, sinó que era merament el reflex d’un problema polític.

O sigui que la teva experiència ensenyant va contribuir al desenvolupament de la teva percepció social i política.

Sí, i recordo que va passar un dia directament. Com saps, els professors de primària ensenyen totes les assignatures, incloent-hi dibuix, aritmètica, anglès, àrab i altres. Un dia, estava intentant ensenyar als nens a dibuixar una poma i un plàtan d’acord amb el temari aprovat pel govern sirià; com que donava classes allà m’havia de cenyir al llibre. I en aquell moment, quan estava intentant dibuixar aquestes dues figures a la pissarra tan bé com podia, vaig notar una sensació d’alienació, de no pertànyer; i recordo bé que en aquell moment vaig sentir que havia de fer quelcom, perquè em vaig adonar, fins i tot abans de veure les cares dels al·lots asseguts darrere meu, que mai havien vist una poma ni un plàtan. Així que aquestes coses eren l’últim que els podia interessar. No hi havia cap connexió entre ells i aquests dos dibuixos. En realitat, la relació entre els seus sentiments i els dibuixos era tensa, no una relació bona. Va ser un punt d’inflexió decisiu, de manera que recordo aquell mateix moment entre tot allò que m’ha passat a la vida. Com a resultat, vaig esborrar els dibuixos de la pissarra i vaig demanar als al·lots que dibuixessin un camp. Uns dies més tard, quan l’inspector va venir a l’escola, va dir que m’havia desviat del programa determinat pel govern, cosa que provava que era un professor fracassat. Haver de defensar-me em va dur directe a la causa palestina. Acumular petites passes com aquestes empeny la gent a prendre decisions que marcaran tota la seva vida.

Comentant aquest punt, crec que et preocupa en particular [perquè], quan s’aborda l’art (com a socialista, de totes maneres) es vincula l’art directament amb l’entorn social, polític i econòmic. Tu ho has mencionat dibuixant una poma i un plàtan. Però en referència als teus escrits, estan aquestes obres relacionades amb la teva realitat i situació present, o es deriven d’una herència [literària]?

El meu primer relat curt es va publicar l’any 1956 i es deia Un Nou Sol. Tracta d’un nen a Gaza. Quan repasso totes les històries que he escrit sobre Palestina fins ara, se’m fa palès que cada història està directament o indirectament vinculada, amb un fil fi o sòlid, a les meves experiències personals a la vida. No obstant això, el meu estil d’escriptura es va desenvolupar del tot durant el període entre 1956 i 1960 o, més específicament, el 1962. En un principi, escrivia sobre Palestina com un problema en si mateix, i sobre els nens palestins, els humans palestins, les esperances palestines en si mateixes, com a coses separades del nostre món, independents i autònomes com a realitats palestines inevitables. Llavors em va quedar clar que veia Palestina com un símbol humà integrat. Quan escric sobre una família palestina, en realitat escric sobre una experiència humana. No hi ha incident al món que no estigui representat per la tragèdia palestina. Quan escric sobre la misèria dels palestins, de fet veig els palestins com un símbol de la misèria arreu del món. I pots dir que Palestina representa al món sencer als meus relats. El crític [literari] ara pot adonar-se que els meus relats no són només sobre el palestí i els seus problemes, sinó també sobre la condició humana d’un home patint aquells problemes. Però potser aquells problemes estan més cristal·litzats en la vida dels palestins.

El teu desenvolupament literari va acompanyar el teu desenvolupament polític?

Sí. De fet, no sé quin va venir abans que l’altre. Abans-d’ahir, mirava un dels meus contes que es va adaptar com a pel·lícula. L’havia escrit el 1961. Vaig veure la pel·lícula amb una perspectiva nova, ja que de cop i volta vaig descobrir que el diàleg entre els protagonistes, la seva línia de pensament, la seva classe [social], les seves aspiracions i les seves arrels en aquell moment expressaven conceptes avançats del pensament polític. [Aleshores] puc dir que la meva personalitat com a novel·lista estava més desenvolupada que la meva personalitat com a actor polític, no a l’inrevés, i això es reflecteix en la meva anàlisi i comprensió de la societat.

La teva escriptura reflecteix una anàlisi de la teva societat, o també acoloreixes les teves anàlisis d’una forma emocional?

Suposo que els meus relats estaven basats en una situació emocional al principi. Però es podria dir que la meva escriptura va començar a reflectir la realitat a principis dels anys seixanta. La meva observació d’aquesta realitat i la meva escriptura sobre ella em van portar a una anàlisi apropiada. Els meus relats en si mateixos manquen d’anàlisi. Malgrat això, narren la manera en què actuen els protagonistes de la història, les decisions que prenen, les raons que els motiven, la possibilitat de cristal·litzar aquelles decisions, etc. En les meves novel·les expresso la realitat, com l’entenc, sense anàlisi. Pel que fa a què volia dir quan he dit que els meus relats estaven més desenvolupats [que els meus punts de vista polítics], es devia a la meva estupefacció sincera quan vaig seguir el desenvolupament dels personatges al relat que estava mirant com a pel·lícula, i que no havia llegit durant aquests darrers anys. Estava impressionat quan vaig escoltar [novament] el diàleg dels meus personatges sobre els seus problemes i vaig poder comparar el diàleg amb els articles polítics que havia escrit en el mateix període de temps i vaig veure que els protagonistes del relat estaven analitzant les coses d’una manera més profunda i correcta que els meus articles polítics.

Has comentat que vas iniciar el teu treball polític unint-te al Moviment Nacionalista Àrab el dia que vas conèixer a Habash el 1953. [Aleshores,] quan vas abraçar els principis socialistes? El Moviment Nacionalista Àrab no era un moviment socialista al principi.

No, no ho era. El moviment Nacionalista Àrab estava [dirigit] contra el colonialisme, l’imperialisme i els moviments reaccionaris. No tenia una línia ideològica en aquell moment. Això no obstant, aquest moviment va adoptar una línia socialista pròpia durant els anys que va existir. L’antiimperialisme dona ímpetu al socialisme si no deixa de lluitar enmig de la batalla i si no arriba a un acord amb l’imperialisme. Si aquest és el cas, aquell moviment no podrà convertir-se en un moviment socialista. Però si un continua lluitant [és natural] que el moviment [antiimperialista] es desenvoluparà cap a una posició socialista. Els nacionalistes àrabs s’adonaren d’aquest fet a finals dels anys cinquanta. Es van apercebre que no podien guanyar la guerra contra l’imperialisme si no depenien de certes classes [socials]: aquelles classes socials que lluiten contra l’imperialisme no només per la seva dignitat, sinó per guanyar-se el pa. I va ser aquest [camí] el que portaria directament al socialisme.

Però en la nostra societat i el nostre moviment [el Moviment Nacionalista Àrab] érem molt recelosos als [principis] marxistes-leninistes, i aquesta postura no resultava de la nostra hostilitat al socialisme, sinó que resultava dels errors fets pels partits comunistes del món àrab. Per això va ser molt difícil pel Moviment Nacionalista Àrab adoptar el marxisme-leninisme abans de 1964. Però l’any 1967, específicament al juliol, el Front Popular va abraçar els [principis] del marxisme-leninisme i així va ser l’únic [front] al Moviment Nacionalista Àrab que va prendre una passa com aquesta. El Moviment Nacionalista Àrab va canviar el seu nom al Partit Laborista Socialista. Pel que fa a la seva branca palestina, s’anomenava “Front Popular”. Per descomptat, això és una simplificació del problema. Ens havíem desenvolupat dintre del Moviment Nacionalista Àrab. Hi havia una lluita constant dintre del moviment entre l’anomenada dreta i l’esquerra. A cada ronda l’esquerra va ser guanyadora, perquè la nostra posició sobre l’antiimperialisme i les actituds reaccionàries era millor [que la posició de la dreta]. Això va tenir com a resultat l’adopció del marxisme-leninisme.

Quant a mi, ara no recordo si la meva posició als conflictes que sorgiren al front s’escorava a la dreta o a l’esquerra, perquè la frontera entre dreta i esquerra no estava separada llavors com ho està ara, com ocorre per exemple amb els partits polítics desenvolupats. Però puc dir que el Moviment Nacionalista Àrab incloïa alguns elements joves, com jo mateix, que se’n reien del recel dels vells al comunisme. Per descomptat, no érem comunistes en aquell moment ni estàvem a favor del comunisme. Emperò, el nostre recel cap al comunisme era molt menor que la dels majors. En conseqüència, la nova generació va tenir un paper de lideratge en el desenvolupament del Moviment Nacionalista Àrab en un moviment marxista-leninista. El factor principal en això va ser el fet que la majoria dels membres del Moviment Nacionalista Àrab pertanyien a la classe pobra. Pel que fa als membres que pertanyien a la petita burgesia o a la gran burgesia, el seu nombre era limitat. De fet, tampoc continuaren amb aquest moviment, el deixaren dos anys després d’unir-se. També s’uniren nou membres [d’aquestes classes], que més tard el deixaven [poc després]. Amb relació a les classes pobres, continuaren, i aviat formaren una força de pressió en el Moviment Nacionalista Àrab.

Quan vas començar a estudiar el marxisme-leninisme? Ho recordes?

No crec que la meva experiència en aquest aspecte sigui tradicional. En primer lloc, jo era i encara soc un admirador dels escriptors soviètics. Tanmateix, la meva admiració cap a ells era absoluta en aquell temps, cosa que em va ajudar a trencar el gel entre mi i el marxisme. D’aquesta forma, em vaig exposar al marxisme en un període primerenc a través de les meves lectures i admiració dels escriptors soviètics. Segon, el marit de la meva germana era un prominent líder comunista. La meva germana es va casar el 1952 i el seu home va influir la meva vida en aquella etapa primerenca. A més, quan vaig anar a Kuwait vaig viure amb sis persones joves més a una casa i, unes poques setmanes després de la meva arribada, vaig descobrir que estaven formant una cèl·lula comunista. O sigui que vaig començar a llegir sobre marxisme en una etapa molt primerenca. No sé quant vaig absorbir llavors i en aquella etapa, estant sota la influència d’aquelles emocions amb el Moviment Nacionalista Àrab. No puc mesurar el meu enteniment i comprensió del material que estava llegint. Tot i així, el contingut no m’era aliè.

Poden haver estat aquestes influències primerenques que feren que els teus [primers] relats avançaren [amb relació amb les teves idees polítiques del moment]. Crec que el teu coneixement de la literatura soviètica i els teus contactes amb els marxistes es reflecteixen en els teus escrits.

No crec que aquests factors tinguin prioritat. Penso que la meva major influència en la meva escriptura es deu a la mateixa realitat: el que veig, les experiències dels meus amics, familiars, germans i germanes, i estudiants, la meva vida als camps amb pobresa i misèria. Aquests són els factors que m’afectaren. Pot ser que la meva apreciació de la literatura soviètica es degués al fet que expressa, analitza, tracta amb i descriu el que de fet estava veient. La meva admiració continua, per descomptat. Malgrat això, no sé si la literatura soviètica va influenciar la meva escriptura. No conec la mida d’aquest efecte. En el seu lloc, prefereixo dir que l’efecte preferencial no es deu a ella, sinó a la realitat en si. Tots els personatges de les meves novel·les van ser inspirats per la realitat, cosa que em va donar força; i no per la imaginació. Tampoc vaig escollir als meus herois per raons artístiques [literàries]. Tots eren del camp, no de fora. Quant als personatges artístics a les meves primeres històries, sempre eren malvats. I això és per [la meva experiència amb] els meus subordinats al treball. O sigui que la vida mateixa va tenir la influència més important [en els meus escrits].

Pertanyies a la classe mitjana, però et vas unir al proletariat quan eres un infant.

Sí, i tant, el meu origen es relaciona amb la classe mitjana perquè mon pare pertanyia a la classe mitjana abans que anéssim a Síria com a refugiats. I l’afecte de la meva família cap a les seves arrels [de classe] estava lluny de la realitat, que no tenia cap connexió amb aquelles arrels. Nosaltres, els infants, vam haver de pagar el preu d’aquesta contradicció [entre el passat i la realitat]. D’aquesta manera, la meva relació [amb els membres de la meva classe] es va tornar agressiva en lloc d’amigable. No pretendré haver-me unit al proletariat. No era un proletari real, però em vaig unir al que diem en el nostre llenguatge “lumpenproletariat”, els membres del qual no són membres de l’aparell productiu, [viuen] als marges de la societat. Llavors em va ajudar, és clar, a entendre la ideologia del proletariat, però no puc dir que fos part del proletariat en aquell temps.

Tot i així, des del principi vas ser capaç de veure la realitat des de la perspectiva dels oprimits.

Sí, es podria dir això. El meu concepte, no obstant, no estava cristal·litzat d’una forma científica i analítica, sinó que era [simplement una expressió d’] un estat emocional.

Tornem ara al 1967, quan va néixer el “Front Popular per l’Alliberament de Palestina”. Quines eren les creences d’aquesta organització? I hi havia raons per crear una nova organització?

Com saps, el Front Popular no era una organització nova. Era essencialment la branca palestina del Moviment Nacionalista Àrab de què jo era un membre. En un primer moment, es va desenvolupar mitjançant membres del moviment l’any 1967. Vam crear el “Front Popular” perquè el món àrab va [prendre] un lloc central [en l’espai polític]. La mida de la branca palestina del Moviment Nacionalista Àrab també s’havia expandit molt i hi va haver canvis en el seu lideratge i en la mentalitat dels seus membres. O sigui que ens vam unir al Front Popular. Per descomptat, jo personalment em vaig unir al Front perquè penso que el Front com a partit representa un estadi relativament avançat respecte de les altres organitzacions [polítiques] en l’àmbit del treball palestí. Crec que puc aconseguir les meves visions futures a través d’aquesta organització. Aquesta és la raó principal per la qual em vaig unir al Front Popular.

Com veus el teu rol com a editor en cap del diari “Al-Hadaf” en aquesta organització? I em pots dir alguna cosa sobre el seu mètode de mobilització massiva?

Soc un membre d’aquesta organització, que de fet constitueix un partit que té el seu sistema intern i estratègia política. També té una estratègia de lideratge polític i organitzatiu basada en principis democràtics fonamentals. Així doncs, quan el partit m’assigna aquesta posició en particular, he de completar un programa específic. Soc un membre del Comitè Central de Mitjans del Front Popular. Al-Hadaf és part de l’estructura mediàtica del Front, d’acord amb la nostra comprensió dels mitjans, que no es limita a la propaganda sinó que va més enllà de l’educació, etc. No soc responsable d’Al-Hadaf. La tasca és confiada al Comitè Central de Mitjans, i jo represento a aquest comitè en el diari. En termes pràctics, he de tractar l’aspecte organitzatiu de la institució (Al-Hadaf), però tenim un comitè que llegeix i avalua Al-Hadaf, escriu articles i discuteix editorials. Dintre del Front, hi ha deu institucions i departaments similars. És possible que la nostra sigui més petita que la resta. No obstant això, hi ha cercles dintre del Front Popular que practiquen activitats polítiques i socials dins els camps. També tenim aquells que treballen a la lluita militar i altres camps. Cada un de nosaltres és una part integral de l’altre. És clar, els que treballen en l’àmbit organitzatiu, com en organitzar conferències, programa educatiu, reunions i contactes amb les masses, es beneficien del nostre diari per expressar el punt de vista del Front Popular. També ens consulten pel que fa a les masses. Així, com a resultat d’aquestes relacions dinàmiques entre ells, tots els cercles duen a terme una campanya conjunta de mobilització massiva.

Em pots contar res sobre el diari en si?

Treballar [en el diari] és molt estressant. Així em sento ara que he acabat el nombre d’aquesta setmana. Em sento exhaust i treballar en un diari així és horrible per qualsevol. Quan has acabat la darrera oració d’un altre nombre, de sobte et trobes amb vint pàgines en blanc que has d’escriure. A més a més, cada línia, títol i fotografia al diari és discutida pels [membres] del Front, i l’error més minúscul és monitorat. Després, el diari és subjecte a crítica i treballar en ell no és com treballar en un diari normal. Al diari normal només has de fer la teva feina, però en el nostre diari els detalls més petits són discutits pels [diferents cercles dintre del Front] que els llegeixen amb cura. O sigui que és molt difícil per una persona fer una feina integrada enfront d’aquest gran tribunal, que està fet d’altres [membres] del Front. Per tant, la persona sent que ha de treballar més esforçadament.

A més d’això, ara vivim en un país en desenvolupament. Al moviment de resistència, i a una organització com la nostra, tots els departaments intenten atreure “gent” amb talents i competències, per petites que siguin, per realitzar el treball que d’elles es deriva, ja que fer el treball i implementar els programes que s’assignen a un són coses essencials per l’individu. Nosaltres, a Al-Hadaf, tenim un nombre petit d’empleats, i quan demanem al Front que ens assigni més treballadors, la resposta és: “Doneu-nos dos o tres dels vostres empleats per ensenyar a la base, perquè treballar a la base és més important que treballar al diari.” O sigui que ens quedem callats, no sigui cosa que ens treguin empleats. Per altra gent és difícil creure que només tres persones editen Al-Hadaf. Aquesta situació fa tres anys que existeix. A vegades rebem ajuda [extra] d’una quarta persona, però després aquesta persona ens deixa, i n’agafem un altre, i la història es repeteix.

Per tant, has de treballar dia i nit.

Sí, no crec que cap dels companys treballi menys de tretze o catorze hores al dia. I això és sense aturar, sense vacances i sense cap pietat de la crítica. La gent a la nostra organització, al govern i a altres diaris ens ha criticat.

Consideres Al-Hadaf un diari progressista? I creus que es llegeix com un diari progressista des d’un angle teòric?

Sí, i també crec que això causa un problema. No estic intentant elogiar al diari, però és molt difícil expressar idees polítiques i teòriques complexes d’una manera simple. Poca gent té aquesta habilitat. Al Front Popular tenim dues persones que poden expressar pensaments profunds d’una manera senzilla que qualsevol que els llegeixi podria entendre. Un d’ells és George Habash. L’altre és un dels líders militars que ha escrit articles meravellosos. Pel que fa als altres, és difícil, especialment si no han practicat abans. Sempre ens enfrontem a crítiques de la base que és molt difícil entendre el que escriu el nostre diari, i que hem de simplificar les coses i escriure d’una forma fàcil.

Per aquesta raó, preparar el diari porta molt temps, ja que he de revisar el diari i simplificar alguns dels punts que exposa després d’escriure’l. Crec que la creació d’altres diaris interns en el Front facilitaria la nostra tasca i la continuació del nostre treball en aquesta línia. El diari intern podria expressar coses fàcils i idees simples. Amb relació a un diari central com el nostre, és difícil per nosaltres imitar als diaris interns perquè hem de prendre una línia seriosa. Per fer-ho, [ara] intentam limitar la quantitat d’articles que tracten idees polítiques complexes, perquè aquests articles abastin un nombre reduït de pàgines i se centrin en campanyes polítiques directes.

Publiques obres literàries, com poesia i altres obres, al teu diari?

Dediquem dues pàgines a literatura, crítica de cinema, teatre, art, pintura i d’altres. Penso que els periodistes abans mencionats són els més populars perquè molts membres del Front entenen la línia de pensament de l’esquerra a través d’aquestes pàgines.

Has publicat personalment relats curts?

No he tingut prou temps per escriure d’ençà que vaig començar a treballar a Al-Hadaf. De fet, tan sols [recentment] he publicat dos relats sobre una dona vella sobre qui sempre escric [Umm Saad]. No tinc temps per l’escriptura literària i això és molt molest.

T’agradaria escriure més?

Habitualment, quan surto de la feina a l’oficina i vaig a casa em sento tan cansat que no puc escriure. O sigui que prefereixo llegir. I, òbviament, he de llegir dues hores al dia perquè sense això no puc continuar. Però en haver acabat de llegir em sento millor anant a dormir o mirant una pel·lícula estúpida [per mi], perquè no puc escriure [després d’acabar el meu treball].

Penses que els desenvolupaments recents dintre del Front es reflecteixen en el fet que s’ha convertit en un col·lectiu on abunden més els debats que les activitats militars?

No, no estic d’acord amb tu. De fet, al Front sempre hem insistit en una línia estratègia concreta el lema de la qual és que cada polític és un lluitador i cada lluitador és un polític. En referència al fenomen de què ara ets testimoni, no es limita a nosaltres [al Front]. Aquest fenomen es deu al fet que el moviment de la resistència palestina ara està en un estat de declivi per les circumstàncies objectives que ens intenten destruir en aquest període de temps. Hem viscut en aquest estat de declivi des de setembre de 1970, cosa que no ens permet augmentar les nostres activitats militars. Això és pel moviment de resistència en general. Pel que fa al Front Popular en particular, les nostres operacions militars a Gaza, Cisjordània i Israel s’han intensificat en els últims dos anys, però Israel està intentant amagar aquestes operacions. Això no obstant, continuem actius. També tenim bases al sud del Líban i ens estem preparant per a una guerra popular secreta contra els reaccionaris a Jordània. Així i tot, l’estat de decadència en què vivim i l’ambient general repressiu imposat pels governs àrabs afecten l’opinió popular, i la gent creu que hem aturat les activitats militars. Però aquesta conclusió és incorrecta.

Com va afectar, a parer teu, l’estat de decadència a l’individu palestí sense referir-nos a una línia política específica?

Els moviments polítics són com éssers humans. Quan una persona és sana, famosa i rica, els seus amics l’envolten i tothom li dona suport. Però quan es torna vella, malalta i perd els seus diners, els amics la deixen. Ara travessam [com a moviment de resistència] aquesta fase, la fase d’apatia, per dir-ho d’alguna manera. L’individu palestí sent que els somnis que va construir els darrers anys han estat soscavats. Aquest és un sentiment dolorós, saps? I crec que molts camarades comparteixen la meva opinió: que aquesta fase és temporal. Quan l’individu palestí descobreixi que combatem un gran enemic a qui no podem derrotar en uns pocs anys, que la nostra guerra és a llarg termini i que serem derrotats repetidament, llavors la lleialtat de l’individu palestí a la revolució palestina no serà tan fràgil i emocional com ho és ara. Crec que podrem mobilitzar a les masses de nou quan guanyem la nostra primera nova victòria. Confio que aquesta victòria vindrà. No tenim por d’aquesta “fase d’apatia”, com m’agrada anomenar-la. És normal donat el fet que els líders àrabs i els portaveus dels mitjans àrabs van fer moltes promeses a les masses, elogiant una victòria fàcil d’aconseguir. Ara, molts àrabs han descobert que aquestes promeses eren enganyoses. Així doncs, no crec que aquest fenomen [l’apatia dels individus palestins] sigui un fenomen inherent i continu. Sabem que ens sobreposarem a aquesta fase en un futur i que la lleialtat de les masses a la revolució serà més forta que abans.

Vau ser tu o els dirigents del Front massa optimistes el 1967, 1968 o 1969? Vau fer massa promeses? Vau veure aquest conflicte com una lluita fàcil?

No. De fet, el Front Popular avisava a les masses mitjançant els seus documents que el problema no era tan fàcil. També els va avisar que serien derrotades repetidament i enfrontarien banys de sang i moltes tragèdies, i massacres. Ho vam mencionar moltes vegades, però en general, els dirigents prometeren davant les masses una victòria senzilla. Quant a l’optimisme, som molt optimistes, i puc dir que la nostra situació ara, tot i estar al punt més baix de la nostra difícil lluita, és millor que l’any 1967, 1968 o 1969 des d’un punt de vista científic i com a moviment de resistència, a través del qual [el Front] avalua el seu moviment històric, i no a través d’aparences superficials.

NOTES

[1] Sobrenom de George Habash, fundador del MNA i, posteriorment, del FPAP. Hakim significa “doctor”, o “savi”.